Església de Sant Genís a Torroella de Montgrí-L'Estartit

A redós del Palau del Mirador, dins l’antic cinturó de pedra de la cellera, s’alça l’església parroquial de Sant Genís com una presència serena i imponent. La seva nau ampla, gairebé respirant en silenci, respon a un gòtic auster, d’una elegància continguda que fuig de l’ornament superflu per abraçar la puresa de les formes. En aquest sentit, l’edifici s’inscriu plenament en la tradició del gòtic meridional, on la llum i l’espai dialoguen amb una sobrietat que emociona.

Amb el pas dels segles, aquest temple s’ha convertit en un dels testimonis més notables del segle XIV a la diòcesi gironina i al conjunt del país. No és casualitat: l’any 1272, Torroella de Montgrí fou proclamada vila reial, i aquell impuls es traduí en ambició arquitectònica. Tanmateix, com una història d’amor interrompuda per les circumstàncies, la seva construcció no es va completar fins al segle XVII.

La memòria del lloc es remunta encara més enrere. Ja el 1209 es documenta una església a la vila, hereva d’un temple romànic anterior. Però a inicis del segle XV, el vell edifici mostrava signes de fatiga, i la comunitat va decidir somiar en gran: bastir un temple més vast, més digne del seu temps i del seu esperit.

Així, des de 1303, sobre les restes antigues, va començar a créixer l’actual església, lenta com el batec d’una època. Durant tres-cents anys, generacions senceres van aixecar-ne els murs, fins a la seva consagració definitiva el 1609. Però la història no fou amable: guerres, epidèmies i dificultats econòmiques van ajornar la façana fins dos segles més tard, com si el temple hagués hagut d’aprendre la paciència.

L’interior revela una sola nau dividida en cinc trams coberts amb voltes de creueria, sostingudes per arcs apuntats que reposen sobre pilars robustos, en correspondència amb els contraforts exteriors. L’absis poligonal tanca l’espai amb una harmonia geomètrica, mentre la pedra calcària del massís del Montgrí, tallada amb precisió, confereix al conjunt una textura càlida i persistent. Les capelles laterals, entre les quals destaca la majestuosa Capella Fonda iniciada el 1730, aporten profunditat i recolliment. A la dreta de l’altar, la sagristia guarda el silenci de les rutines sagrades.

Les dues portes barroques —la del frontis i la de migdia— conviden a entrar en aquest univers de pedra i llum. I, per damunt de tot, els campanars: el més antic, del segle XVII, hexagonal i coronat amb coberta piramidal; el més gran, del segle XVIII, octogonal i inacabat, com un vers suspès en l’aire.

Perquè la història d’aquest temple és també la d’un poble que va resistir. Torroella hagué de redimir-se de l’empenyorament reial al comte d’Empúries, i les lluites posteriors la deixaren exhausta. Endeutada i ferida, la vila es va repoblar, fins i tot amb l’arribada de comunitats jueves, mentre afrontava revoltes, guerres civils, pestes i fam. Les incursions estrangeres, les lleves forçades i la dispersió d’artesans van frenar una i altra vegada les obres.

I així, entre entrebancs i esperança, l’església de Sant Genís es va anar alçant, no només com un edifici, sinó com una metàfora viva: la persistència d’un poble que, malgrat tot, va continuar construint el seu futur pedra a pedra.