L’Església de Santa Maria d’Ullà s’alça al llindar entre dos segles, quan el XVIII es va apagant lentament i el XIX comença a insinuar-se com una promesa de canvi. A la pedra de la seva portada hi resta gravada la data de 1792, com una petjada del temps que no s’esborra, com si el temple hagués volgut fixar en la memòria el moment exacte del seu naixement.
Aquest nou temple va substituir la vella església parroquial de Sant Andreu, situada a pocs metres, que va quedar en silenci, sense culte, com si el poble hagués canviat de respiració i hagués deixat enrere un antic cor de pedra.
L’edifici s’obre amb la solemnitat de les coses que volen durar. La planta de creu llatina dibuixa un espai de recolliment i de camins creuats, mentre les capelles laterals s’insereixen entre els contraforts com petites ombres protegides dins la solidesa del mur. La nau principal s’eleva sota una volta de llunetes que sembla capturar el pas del temps en la seva corba lenta, fins arribar a la cúpula que s’alça sobre el creuer, com un cel contingut dins l’arquitectura.
A l’exterior, la façana respira el moviment suau del barroc amb el seu coronament ondulat, com si la pedra hagués après a ondular-se amb el vent de la història. La portada, d’arc rebaixat, s’obre amb una elegància continguda, flanquejada per pilastres de capitells jònics que sostenen un entaulament equilibrat. Al centre, una fornícula avui buida conserva la seva presència com un eco d’allò absent, i a banda i banda, els pinacles coronats amb esferes afegeixen una nota de verticalitat gairebé simbòlica, com dits de pedra que apunten cap al cel.
Al costat de la façana, la torre del campanar resta inacabada. I en aquesta incompleció hi ha una bellesa estranya, gairebé romàntica: la sensació que el temps no sempre tanca les formes, sinó que també les deixa obertes, suspeses, com una promesa que encara ressona.
Curiositats
Prop de la riba del Ter, allà on el riu dibuixa memòries canviants entre la terra i l’aigua, els agustins van aixecar un petit monestir documentat des de l’any 1121. El va fundar Pere Vidal, en un indret on la calma semblava promesa però no garantia, com si la història ja advertís que aquell espai seria sempre frontera entre la serenor i la força dels elements.
El temps, però, no va ser indulgent. El monestir va patir primer l’ombra violenta d’un assalt de sarraïns arribats de Mallorca, i més endavant la fúria silenciosa del Ter, que amb un gran augment del seu cabdal va malmetre les seves estructures. A cada ferida, la comunitat va respondre amb persistència, com si la pedra també tingués vocació de resistència.
Així, l’any 1181, va néixer un nou temple, aixecat com una continuació inevitable de la voluntat de perviure. Segles després, el 1592, aquell espai es va transformar en col·legiata, consolidant-se com un centre espiritual que acumulava temps, veus i silencis.
Amb el pas dels segles i els canvis d’època, la comunitat es va traslladar l’any 1804 a l’Església de Santa Maria d’Ullà, on va continuar la seva vida fins al període de la desamortització del primer terç del segle XIX. Era com si el monestir, ja dispers en la història, hagués anat cercant nous espais per continuar existint d’una altra manera.
D’aquell antic univers canonical, en resta encara una presència carregada de sentit: la imatge romànica de la Mare de Déu de la Fossa, del segle XII. Avui presideix el temple parroquial d’Ullà com un fil invisible que uneix segles distants, com una llum antiga que encara no s’ha apagat del tot.
Damunt la noblesa càlida de la fusta d’àlber, la Mare de Déu seu immòbil i serena, portant l’Infant reposat a la falda com un símbol etern de tendresa i majestat. Tots dos, coberts amb túniques solemnes, es presenten amb una quietud hieràtica que sembla suspendre el temps i convertir la figura en pregària. Els rostres, finament definits, revelen una bellesa austera i profunda, mentre els plecs de les robes cauen amb una harmonia delicada, com si la fusta hagués après el llenguatge de la llum i del silenci. Aquesta imatge, joia excepcional de l’escultura romànica de les terres gironines, perdura com una de les marededeus més antigues conservades, testimoni vivent d’una espiritualitat antiga i d’un art que encara avui commou.
Visita Virtual 360°