Les obres de la seva construcció es portaren a terme d’una manera ininterrompuda entre 1922 i 1925, tot i que sembla que les obres s’havien iniciat ja vers l’any 1899. Va substituir la capella del Roser que havia servit com a parroquial des del 1879. És d’estil neogòtic, d’una sola nau culminada per un absis semicircular i quatre capelles laterals a cada banda. A cada capella hi ha tres finestrals d’arcs ogivals amb vitralls.
La façana és molt sòbria, amb la portalada d’accés amb arc apuntat flanquejada per arcs cecs i tres finestres per banda en un nivell superior. El campanar és de planta quadrangular i està construït a la part superior amb maó vist, i està rematat per una estructura de ferro forjat. La decoració interior més significativa és el retaule major, una obra contemporània del segle XX.
També a l’interior es conserven dues piques baptismals recuperades de l’església de Sant Pere i la Santa Creu; una primera més senzilla possiblement romànica i una segona datada l’any 1562 i que conserva el relleu de l’escut de Barcelona. Cal recordar que a partir d’un document signat per la reina lloctinent Maria, esposa d’Alfons el Magnànim amb data de 2 de gener de 1449, Masquefa va deixar de pertànyer del monestir de Sant Cugat del Vallès, passant a la jurisdicció reial, essent considerada com a carrer de Barcelona, motiu que justifica possiblement l’escut esmentat a la pica baptismal.
