L’església parroquial de Santa Maria de La Llacuna, d’una sola nau i flanquejada per sis capelles laterals, s’alça amb una sobrietat serena que recorda el pas lent dels segles. El seu absis poligonal de cinc cares a l’interior, cobert amb voltes per aresta, aporta una sensació d’harmonia i recolliment que encara avui embolcalla el visitant.
La portalada principal, orientada a ponent, conserva la noblesa d’una llinda monolítica que, fins no fa gaire, sostenia un frontó triangular avui desaparegut. Aquest accés descansa sobre robustes rebranques també d’una sola peça, testimonis silenciosos de l’ofici dels antics mestres picapedrers. A la façana encara hi perdura un ull de bou que deixa penetrar la llum amb delicadesa, com una mirada oberta al temps.
Els murs, construïts amb pedra poc treballada unida amb morter, contrasten amb les cantoneres perfectament tallades en blocs rectangulars, aportant solidesa i equilibri al conjunt. La coberta, a dues vessants i revestida amb teula àrab, completa la silueta austera però elegant de l’edifici.
La construcció es va iniciar al segle XVII, tot i que bona part de l’interior i diversos elements de la façana corresponen al segle XVIII, moment en què l’edifici adoptà una marcada influència neoclàssica. Durant el segle XIX l’església patí alguns desperfectes, però l’altar major, d’obra i datat el 1858, encara presideix l’espai amb solemnitat.
Aquest temple fou erigit sobre l’emplaçament de l’antiga capella de Santa Maria de Natzaret, construïda l’any 1327 al costat de l’hospital de la vila. Les obres de la nova església, coneguda inicialment com a Nostra Senyora de la Concepció, començaren durant el primer quart del segle XVII i es prolongaren durant el segle XVIII. La història del temple també quedà marcada pels estralls de la Primera Guerra Carlina (1833-1840), període en què es destruïren els altars laterals, deixant una empremta de silenci i absència entre els seus murs centenaris.
