Al cor de Sanaüja s’alça l’església parroquial de Santa Maria, un temple que, des de fa més de cinc segles, acompanya la vida del poble amb la serenor de la pedra i la força del silenci. Construïda entre 1509 i 1515 sota la direcció del mestre d’obres de Balaguer Joan Gausia, va substituir l’antiga església situada prop del castell, avui reduïda a ruïnes i records.
De línies sòbries i elegants, és una església d’una sola nau, bastida amb carreus regulars que transmeten ordre i solidesa. A les cantonades, la pedra treballada en forma d’encoixinat aporta caràcter i volum, mentre una cornisa ressegueix la façana com un traç ferm que l’uneix. A la part superior, quatre gerres flamejants coronen l’edifici, i dos petits arcs de mig punt —un d’ells amb campana— s’obren al cel. Tot plegat culmina amb un penell en forma de bola que, discretament, vigila l’horitzó.
La portalada és una petita lliçó d’harmonia renaixentista. Dues pilastres estriades abracen l’entrada i sostenen columnes amb capitells d’ordre toscà. Per damunt, un frontó semicircular guarda una delicada fulla d’acant, com si la natura també volgués formar part del conjunt. A banda i banda, dos òculs deixen entrar la llum, que es completa amb el rosetó motllurat central. Més amunt, una fornícula recorda el lloc on hi hagué la imatge de la Mare de Déu amb el Nen, presidint simbòlicament la façana.
A la dreta, una font de 1959 amb formes arrodonides i volutes afegeix una nota contemporània a l’escenari històric, testimoni que el pas del temps no ha aturat la vida al voltant del temple.
Santa Maria no és només un edifici; és memòria de pedra, és punt de trobada, és la història compartida d’un poble que, generació rere generació, ha crescut sota la seva ombra.
