Ajuntament de Torroella de Montgrí-l’Estartit
Plaça de la Vila, 1
17257
Tel: 972 758 112
Torroella - L'Estartit - Illes Medes
Plaça de la Vila, 6
17257
Tel: 972 75 92 50
Ajuntament de Torroella de Montgrí-l’Estartit
Plaça de la Vila, 1
17257
Tel: 972 758 112
Torroella - L'Estartit - Illes Medes
Plaça de la Vila, 6
17257
Tel: 972 75 92 50
Davant la costa de l’Estartit, allà on el blau es torna profund i el vent porta gust de sal, emergeixen les Illes Medes com un petit arxipèlag de set illots i esculls que han estat, durant segles, far i misteri per als navegants. La Meda Gran i la Meda Xica en són les figures principals, escortades per noms tan evocadors com el Carall Bernat, el Medallot o els Tascons, que ressonen com topònims d’una cartografia antiga, traçada amb pols de mar.
Amb arrels de pedra calcària, nascudes del mateix impuls geològic que el massís del Montgrí, aquestes illes són una prolongació submergida de la terra ferma, com si el continent s’endinsés discretament dins la Mediterrània. Els seus penya-segats abruptes, modelats pel temps i la tramuntana, dibuixen un perfil aspre i indomable, mentre a sota, en silenci, s’estén un dels fons marins més rics del litoral català.
Des d’una mirada periodística, les xifres en confirmen la magnitud: la Meda Gran, amb 19 hectàrees, domina l’arxipèlag; la Meda Xica, amb 3,7, la segueix a distància; i al voltant, els illots menors —Ferranelles, Negra i altres esculls— completen aquest mosaic natural. Però més enllà de les dimensions, és la seva riquesa ecològica la que situa les Medes en el mapa internacional. Declarades Zona Especialment Protegida d’Importància Mediterrània (ZEPIM), formen part del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, i constitueixen un autèntic santuari de biodiversitat.
A la superfície, el vol del gavià argentat trenca la quietud amb crits aguts, com si vigilés aquest tresor marí. A sota, en canvi, la vida esclata en colors i formes: praderies, coves i corrents que amaguen espècies úniques, convertint l’arxipèlag en una referència per a científics i submarinistes.
L’únic rastre visible de la mà humana és el far de la Meda Gran, avui silenciós i deshabitat, però encara vigilant, com un vell mariner retirat que observa l’horitzó. I és que les Medes sempre han exercit una atracció irresistible. Les aigües que les envolten han estat escenari de naufragis, alguns tan antics com naus gregues que hi van trobar el seu final. Sota les onades, el passat reposa intacte, i a terra, els indicis apunten a un ús ancestral com a espai funerari, una mena de necròpolis oberta al mar.
Entre la crònica i la llegenda, les Illes Medes continuen avui, impertorbables, com un punt de trobada entre la història i la natura, entre el batec salvatge de la Mediterrània i la mirada curiosa de qui s’hi acosta.
Curiositats
Davant la línia blava de l’Empordà, les Illes Medes s’alcen com una visió suspesa entre la realitat i el somni, retallades sobre un mar que canvia de color com un estat d’ànim. No hi ha paraules que les continguin del tot, però la literatura —com una onada antiga— s’hi acosta i les insinua.
Josep Pla, observador pacient d’aquest litoral, va escriure: “Tot això és un país obert, de llum crua, de mar immediat.”
I en aquesta llum viva, les Medes apareixen com una presència inevitable, gairebé íntima, com si el paisatge necessités aquests illots per completar el seu batec. Són roca i silenci, però també són memòria.
Potser per això, la mirada es torna més fonda, com en els versos de Joan Maragall: “El mar era un mirall blau, tremolós i profund.”
Un mirall on les Medes es reflecteixen amb una bellesa severa, gairebé melangiosa, com si guardessin secrets que només el vent gosa acariciar.
I en aquest joc entre el temps antic i la mirada present, ressona la veu de J.V. Foix: “M’exalta el nou i m’enamora el vell.”
Perquè les Medes són això: antigues i eternes, immòbils i canviants alhora, com un record que no s’esborra.
Finalment, quan el capvespre cau i el mar s’enfosqueix lentament, sembla que tot es capgiri, tal com suggereix Mercè Rodoreda: “El mar, quan el mires massa, t’acaba mirant a tu.”
I és llavors quan les Illes Medes deixen de ser només paisatge per convertir-se en presència. Una presència que observa, que espera, que roman. Com un vell poema que mai no s’acaba.
