Masos fortificats a Torroella de Montgrí-L'Estartit

Als vessants del Massís del Montgrí, el paisatge no és només geografia: és també memòria aixecada en pedra. Escampats entre camps, vinyes i marges, s’hi reconeixen encara els masos fortificats, silenciosos guardians d’un temps en què el perill no arribava de les muntanyes, sinó del mar obert. Era l’edat moderna, quan la Mediterrània podia ser camí de comerç o ruta d’amenaces, i les costes catalanes vivien sota l’ombra de les ràtzies de pirates i corsaris.

En aquest context incert, les cases disperses del litoral es van dotar de defenses pròpies. Les masies es van transformar en petits refugis fortificats, amb torres de guaita i elements defensius que permetien vigilar l’horitzó i resistir els atacs. Avui, aquest patrimoni dispers es pot llegir com un mapa de supervivència: una arquitectura nascuda de la necessitat, però també de la tenacitat d’unes comunitats que van aprendre a viure amb la mirada sempre posada cap a la mar.

Recórrer aquest territori és, en certa manera, desxifrar aquesta història. Les torres que encara s’alcen —algunes més senceres, d’altres només insinuades entre la vegetació— conserven l’eco d’aquella funció vigilanta. Cada pedra sembla haver estat col·locada per sostenir no només un mur, sinó també una esperança.

Entre les construccions que es mantenen dempeus o encara són identificables al terme, destaquen el Mas de la Torre Gran, el Mas Ral, la Tore Begura, la Torre Quintaneta, la Torre dels Moscats, la Torre Ferrana, la Torre Martina, la Torre Moratxa i la Torre Ponça. Totes elles, disperses com punts d’un antic sistema de vigilància, formen un paisatge de defensa i observació que encara avui es deixa intuir en la silueta del territori.

Conèixer aquestes torres és apropar-se a una manera de viure feta de prudència i resistència, però també d’arrelament profund a la terra. Des dels seus murs, el mar es contemplava amb respecte i recel, i el temps semblava mesurar-se entre vigílies i silencis. Avui, en canvi, aquestes construccions observen un altre horitzó: el de la memòria, que les manté dempeus dins un paisatge que encara les recorda.

On la plana es fon amb el vent i la llum sembla estirar-se fins al mar, s’alça el Mas de la Torre Gran, una presència de pedra que domina el paisatge amb la serenitat severa de les construccions fetes per perdurar.

No és una torre qualsevol: la seva sola silueta ja imposa respecte. Amb prop de divuit metres d’alçada i un perímetre que abraça els vint-i-cinc metres, sembla haver estat concebuda per dialogar amb l’horitzó més que no pas amb el sòl. La seva forma circular, lleugerament atalussada i assentada sobre una base sòlida, li confereix una elegància austera, com si la pedra hagués après a respirar amb el temps.

A l’interior, els quatre nivells es disposen com capes d’història, tots ells coberts per voltes que encara avui evoquen ecos de vida antiga. Les obertures, allargades i emmarcades amb carreus ben traçats, deixen entrar una llum tamisada que sembla filtrar records. Algunes d’aquestes obertures conserven, a la part inferior, les espitlleres que un dia van vigilar l’arribada del perill, quan el paisatge no era només contemplació sinó també alerta.

Els murs, d’un gruix que supera el metre, transmeten una sensació de solidesa gairebé mineral, com si res pogués haver alterat la seva permanència. A la part superior, encara s’hi endevinen les restes dels merlets, fragments d’un coronament que un dia va tenir funció defensiva i avui només conserva la poesia de la seva forma interrompuda. Sobre aquest cim, les despulles d’una petita torratxa, ja molt malmesa, afegeixen un aire de nostàlgia, com una última mirada llançada cap a l’horitzó.

La seva pell està feta de pedres diverses, però col·locades amb una disciplina antiga, formant filades horitzontals que ordenen el desordre natural del material. És en aquest equilibri entre rigor i irregularitat on la torre troba la seva bellesa més profunda.

Avui, la Torre Gran ja no vigila per necessitat, però continua observant. I en el seu silenci de pedra, sembla encara retenir el record d’un temps en què el paisatge es defensava mirant cap al mar, esperant —amb paciència i fermesa— el pas del temps.

Als voltants de Torroella de Montgrí s’alça el Mas Ral que conserva encara la petjada d’un passat de feina i vigilància, organitzada en diversos cossos disposats al voltant d’un pati central, com un petit món tancat sobre si mateix.

El cos principal, de planta baixa i pis, es cobreix amb una teulada a doble vessant. La porta d’accés, oberta en un arc de mig punt adovellat, contrasta amb les finestres, petites i allindanades, que reforcen el caràcter sobri i protector de l’edifici. Els cossos annexos, més baixos, s’estenen amb teulades d’una o dues aigües, completant un conjunt harmònic i funcional.

En aquest conjunt destaca especialment la torre, de planta circular i uns tretze metres d’alçada, lleugerament atalussada i encara imponent en la seva senzillesa. Conserva obertures allindanades, així com gàrgoles i merlets esglaonats que evoquen la seva antiga funció defensiva. Construïda amb paredat i carreus ben treballats als emmarcaments, avui resta integrada dins la masia, però manté intacta la seva presència vigilant.

Un matacà sobre el pont de comunicació recorda encara el temps en què aquest espai no només era llar i treball, sinó també refugi davant les incerteses del territori.

La Torre Begura, una construcció que encara avui imposa respecte amb la seva silueta severa i elegant alhora. De planta quadrada i amb una base lleugerament atalussada, la torre conserva un aspecte robust, gairebé auster. Les obertures són escasses i majoritàriament allindanades, com si la pedra hagués volgut protegir-se del món exterior. A cada façana s’hi obre un matacà, quatre en total, que recorden la seva antiga funció defensiva, mentre que diverses espitlleres i les quatre gàrgoles situades als angles superiors completen aquest sistema de vigilància petrificat.

Amb una alçària d’uns 22 metres, la seva estructura combina carreus ben escairats als angles amb paredat a la resta dels murs, en un equilibri entre rigor constructiu i funcionalitat. A l’interior, quatre pisos de diferents alçades es connecten mitjançant petites obertures que un dia van permetre el pas d’escales de mà, dibuixant una verticalitat pensada per a la defensa i l’observació.

Avui, la torre ja no vigila l’horitzó, però continua formant part d’una masia annexa que n’ha integrat l’accés des de l’interior. Al nivell del primer pis, encara es conserva el portal d’entrada, d’arc de mig punt, on una inscripció gravada en la pedra —“Catherina Bagura me fecit. 1561”— recorda amb veu antiga la mà que la va fer néixer i el temps que la va veure alçar-se.

A les terres planes que s’estenen prop de Torroella de Montgrí s’alça la Torre Quintaneta, avui mig integrada dins un conjunt d’edificacions que l’envolten i gairebé l’abracen, com si el temps l’hagués volgut protegir a la seva manera.

El seu nucli és una torre de defensa de planta cilíndrica, de presència discreta però ferma, testimoni d’un passat en què la costa no era només horitzó, sinó també frontera incerta. A la banda de ponent encara s’hi conserven dos matacans, orientats cap a l’espai obert d’on arribaven les amenaces del mar, en especial els atacs dels pirates otomans i berberiscos que, durant segles, van fer de la Mediterrània un escenari de temor i vigilància.

La torre formava part del patrimoni de la família Quintana, com la propera Torre Gran, i d’ells en conserva encara el nom, com una signatura antiga gravada en la pedra. Avui, envoltada i gairebé domesticada pel creixement del conjunt arquitectònic, la Quintaneta manté tanmateix la seva dignitat silenciosa: un fragment de pedra que recorda un temps en què mirar l’horitzó era també una forma de defensar la vida quotidiana.