Mural Els Rentadors de Vinyols i els Arcs

Rosa Vendrell Miret va escriure un article que es cita al web del projecte “Murs de Bitàcora” i pel seu interès en gran part reproduïm literalment: “Amb el seu davantal (peça molt polivalent, per cert), el cubell i el sabó fet a casa. Postura forçada i sempre en contacte amb l’aigua. Estiu i hivern. Normalment, acompanyades de les criatures.

La memòria de les dones també és memòria històrica, contràriament al que ens han pogut ensenyar a l’escola. La història d’una és la història de totes les altres, com diu l’escriptora Marcela Serrano. Ens cal un canvi de paradigma, “ens cal una revolta a la vida” com proclama la pedagoga Teresa Sanz. Sí. Amb el seu esforç les bugaderes aportaven a la família higiene, salut, confort, carinyo, plaer, bona olor i dignitat (sobretot si qui es posava la roba neta estava a la presó). Intangibles, sí, però vitals. Quan no comptaven el temps ni les hores. Fem una llista de tota la brutícia que havien de rentar? Us atreviu? Suor, lleganyes, mocs, orina, merda, sang.

El safareig ha estat un lloc de treball per les feines de rentar la roba i tot el que comportava tenir cura de les peces de vestir i de la llar. Estovar, blanquejar (aigua i sol a l’estiu; cendra i aigua calenta a l’hivern), refregar, picar, aclarir, escórrer, estendre, etc. I a casa repassar, cosir, planxar, plegar, etc. Però era un treball col·lectiu i el safareig ha estat un lloc de trobada ple d’energia i també un espai de socialització, d’alegries i tristeses compartides, de teràpia grupal (amb paraules i amb els cops de fusta del picador), de festeigs, confessions, supersticions, tabús, transgressions, revoltes i mullader despreocupat. Un microcosmos al voltant de l’aigua.

El safareig ha estat un espai eminentment de dones, on els homes, de vegades, acompanyaven les dones per carregar la roba i els estris, els encenien un petit foc per escalfar-se les mans, enretiraven el fang del rierol si havia plogut massa, etc. Aigua vol dir canalla, ens passàvem tot l’estiu a la ribera, testimoni de Jordi Taurinyà de Prada de Conflent. Aigua ben freda la que baixa del Canigó!!! Les mares i les àvies s’enduien la canalla al safareig. La més petita jugava i s’entretenia amb el que fos. La més gran ja ajudava a rentar mocadorets i peces petites. Per algunes era una diversió, per altres, un fàstic, com a l’Olga Medina a qui li pugen arcades quan escriu aquestes memòries en un correu electrònic als seus 80 anys (Olga Medina de Vilafranca del Penedès).

Al capvespre, n’hi havia que hi anaven a festejar amb la persona enamorada, que no era precisament la que la família havia triat. Més recentment, als anys 60 del segle XX, el jovent s’ha trobat al safareig per fumar el primer cigar, fer-se el primer petó i perdre “les vergonyes”.

Rentar la roba per altra gent va ser una feina remunerada per a les dones d’una certa època, que fins i tot llogaven altres dones per fer-ho, és a dir, va haver-hi bugaderes professionals i empresàries...."