Si fem un recorregut pel nucli antic de Martorelles de ben segur que tindrem més d’una sorpresa, elements que formen part del paisatge quotidià d’un poble que parlen de gest d’agraïment unes vegades, com les dedicatòries a personatges il·lustres, i d’altres de la història dels seus habitants a través de les seves construccions, unes reflectint formes de vida, cases que ens transporten a formes de la vida rural dels seus propietaris i d’altres a veïnatges de temps lliure, buscant en un entorn rural com el de Martorelles una mica de pau i serenor en front del bullici de la gran ciutat.
El monòlit a Josep Anselm Clavé respon a les dedicatòries d’agraïment fetes a un personatge, en aquest cas a Josep A. Clavé, fundador del moviment coral a Catalunya. La dedicatòria feta per LA SOCIETAT CORAL I MARTORELLES A J. ANSELM CLAVÉ el 29-10-1978 consta d’un bloc granític amb una plaça de bronze amb l’efigie del dedicat i la inscripció en qüestió. La escultura es troba al parc dedicat a aquest mateix personatge.
La Torre Montserrat és una d’aquelles cases senyorials que es van construir com a segona residència per habitants de les ciutats properes, bastida amb elements molt propers al modernisme. Es tracta d’una casa de planta baixa i pis amb coberta a quatre vessants, amb teules de ceràmica vidriada. La façana, de gran simetria, presenta obertures d’arc pla a les finestres i arc escarser a la porta que es troba elevada respecte del terra i a la qual s’accedeix mitjançant uns esglaons. El ràfec de la teulada és suportat per mènsules esglaonades de maó. A la part posterior de l’edifici hi ha una estructura porxada de ferro i fusta . La casa incorpora elements com el vidre i el ferro forjat a la seva estructura.
També Can Bonafont respon a les mateixes característiques d’habitatge de segona residència. La torre de Can Bonafont, de planta en L, és un habitatge de planta baixa, pis i golfes, amb coberta a doble vessant amb ràfec suportat per cabirons. Tres eixos definits per obertures d’arc pla amb revestiment d’estuc composen el frontis, exceptuant les golfes. El portal de l’habitatge presenta dues mènsules que suporten el balcó superior. Un plafó ceràmic amb iconografia del patró de Catalunya s’exposa sobre el finestral central. L’edifici principal resta coronat per una torre quadrangular amb barana de merlets. L’acabat exterior és d’arrebossat blanc excepte els marcs de les finestres o les cantonades que són grises.
Però si uns es tralladaven al camp per allunyar-se de la ciutat, d’altres el medi rural formava part de la seva vida diària. Aquest és el cas de Can Sobirà, de la primera meitat del segle XIX. Can Sobirà és formada per dos edificis, amb les façanes posteriors que donen al carrer d’Anselm Clavé. Un d’aquest edificis destaca pel capcer sinuós que remata les façanes. L’altre edifici, per la banda de darrera, és coronat per un capcer semicircular intercalat entre balustrades. Al capcer hi figura escrit CASA PAU SUBIRÀ , i a un costat 1825. La construcció respon a les necessitats agrícoles del propietari, així trobem encara al seu interior el celler on s’elaborava el vi. Davant la casa hi ha l’antic pou i els horts.
Can Tomeu seria una altra d’aquestes cases de pagès, construïda a la primera meitat del segle XIX. A mitjan segle XX s’hi va construir el galliner. Consta de planta baixa, pis i golfes. Totes les obertures són d’arc pla arrebossat, amb els finestrals del primer pis de majors dimensions i baranes forjades. A la part que fa cantonada amb el carrer de Can Sunyer hi ha pintada la inscripció CAN TOMEU 1836.
