El terme municipal d’Ullà s’estén suaument des dels vessants meridionals del Massís del Montgrí, als peus de la muntanya d’Ullà, fins a besar la riba esquerra del riu Ter. És una terra on la natura i la història es donen la mà, dibuixant un paisatge serè i ple d’encant empordanès.
El municipi limita al nord amb Bellcaire d’Empordà, a llevant amb Torroella de Montgrí, al sud amb Gualta i a ponent amb La Tallada d’Empordà. Entre camps, oliveres i camins antics, Ullà conserva aquella quietud que sembla suspesa en el temps.
Els orígens del poble es remunten al segle IX, quan apareix documentat com una possessió dels bisbes de Girona. El testimoni més antic, datat l’any 834, és un precepte de Lluís el Pietós que reconeix al bisbe Guimer diversos dominis dins el pagus d’Empúries, entre els quals s’esmenta la villam nuncupatam Olianus cum suis terminis: la vila envoltada de terres d’oliveres. Un nom evocador que encara avui sembla perfumar l’aire d’aquest racó de l’Empordà.
Amb el pas dels segles, el nom evolucionà delicadament entre “Oliano” i “Uliano”, fins a esdevenir l’actual Ullà, curt i sonor, com un sospir antic.
El nucli històric, magníficament conservat, convida a passejar-hi sense pressa. Els seus casals dels segles XVII i XVIII, amb llindes esculpides i elegants perfils renaixentistes, expliquen silenciosament històries de famílies, d’estius lluminosos i de la vida pausada d’un poble que ha sabut preservar la seva ànima.
Curiositats
A Ullà, els seus habitants han estat coneguts tradicionalment amb el sobrenom de “cugots”, una paraula que forma part de la memòria popular i de les antigues dites de l’Empordà. Aquest nom, que durant segles ha passat de boca en boca entre pobles veïns, avui és vist com una curiositat entranyable que identifica el caràcter i la història del municipi.
L’origen del mot es relaciona amb la paraula cogulla, la peça de roba amb caputxa que antigament portaven monjos i religiosos. No és estrany, ja que Ullà va mantenir una estreta vinculació amb l’Església i amb els bisbes de Girona des de l’època medieval. Aquella presència religiosa va deixar empremta no només en la història del poble, sinó també en la manera com era conegut pels altres pobles de la comarca.
També la natura hi posa el seu granet de sorra. Als vessants del Montgrí hi creix una planta popularment anomenada “frare cugot”, un nom que reforça aquest vincle entre el paisatge, les tradicions i el sobrenom dels ullanencs.
Amb el pas del temps, “cugots” ha deixat de ser només un malnom popular per convertir-se en una petita marca d’identitat local. Forma part d’aquelles expressions genuïnes que expliquen la personalitat dels pobles de l’Empordà: senzills, autèntics i orgullosos de les seves arrels.
Encara avui, entre records i somriures, hi ha qui repeteix la dita popular: “Cugots són els d’Ullà, bona gent a Ullà.” Una frase que, més enllà de les paraules, transmet l’essència d’un poble tranquil, acollidor i profundament lligat a la seva història.
Visita Virtual 360°