El conjunt rupestre de la “Roca Roja o "Valldecerves" s’obre al paisatge com un espai de memòria antiga, format per un seguit de manifestacions pictòriques que es reparteixen en dos abrics situats l’un davant de l’altre, com si dialoguessin a través del temps.
El primer abric es configura a partir de dues concavitats que presenten una amplada aproximada de 2,50 m i una fondària mitjana d’1,70 m, amb una alçada que varia de manera irregular, com si la roca hagués volgut modelar-se sense simetries. En la primera d’aquestes cavitats s’hi conserva una figura que podria correspondre a una cérvola, subtil i suggerida més que no pas plenament definida. A la segona concavitat hi apareixen quatre representacions, entre les quals s’identifica un boc, acompanyat de diverses restes figuratives; una d’aquestes podria evocar, amb certa prudència interpretativa, una petita escena humana amb un arquer.
Uns metres més enllà, cap a la dreta d'aquest abric, s’obre una cavitat de dimensions més àmplies, que domina l’espai amb una amplada de 7 m, una fondària de 2,70 m i una alçada que arriba aproximadament als 5 m. Aquest segon abric s’alça sobre una plataforma natural situada 1,50 m per damunt de la base del cingle, com un balcó obert a la vall. En aquest segon espai es conserven quatre figures, també vinculades a la presència d’un boc i altres elements fragmentaris.
El llenguatge visual d’aquestes pintures oscil·la entre un naturalisme suggerit i una esquematització de tendència naturalista, com si les formes haguessin estat reduïdes a la seva essència però sense perdre del tot el record del cos. La gamma cromàtica que les defineix es mou entre tonalitats negroses i grisos foscos fins a castanys i vermells terrosos, evocant una paleta extreta directament de la pedra i del temps.
El seu descobridor, F. Navarro Ferré, l’any 1982, va proposar una relació d’aquestes manifestacions amb l’univers neolític. No obstant això, l’estil naturalista estilitzat podria arrelar en tradicions més antigues, amb possibles orígens en l’Epipaleolític i una continuïtat que arribaria fins al Bronze Antic. Pel que fa a les formes més esquemàtiques —també presents en el conjunt—, s’ha suggerit que podrien néixer en el Neolític i perllongar-se fins als darrers moments de l’anomenada Edat del Ferro.
En aquest mateix entorn paisatgístic, cal destacar la presència de la cova de Valldecerves, d’especial rellevància, així com una altra cavitat utilitzada com a espai sepulcral d’enterrament col·lectiu, fet que reforça la importància d’aquesta zona com a lloc de presència humana i simbòlica al llarg de mil·lennis.
