Recinte murat a Torroella de Montgrí-L'Estartit ***

Els orígens del recinte emmurallat de Torroella de Montgrí es remunten a l’alta edat mitjana, quan la vila era poc més que un nucli compacte protegit per murs discrets però essencials. Aquella primera muralla abraçava la cellera primitiva, formada al voltant de l’antiga església i del castell-palau del Mirador, residència dels senyors que governaven el territori. Era un cercle íntim, gairebé domèstic, on la vida es desenvolupava sota la vigilància constant de la pedra.

Amb el pas del temps i l’impuls de creixement de la vila, especialment a partir de finals del segle XIII, aquell cinturó defensiu es va veure superat. Les muralles es van reconstruir i ampliar per adaptar-se a una població en expansió, dibuixant un nou perímetre més ambiciós, capaç de contenir una comunitat en plena transformació. A inicis del segle XVIII, aquest traçat encara es mantenia pràcticament intacte, tal com testimonia un plànol elaborat l’any 1709 pels enginyers militars francesos, on el recinte apareix en un estat notable de conservació.

Però el segle XIX va marcar un punt d’inflexió. La vila començava a respirar més enllà dels seus límits històrics, i l’enderroc progressiu de les muralles va obrir el camí a una nova etapa urbanística. Els espais abans tancats es van expandir, donant lloc als primers eixamples moderns. L’aixecament cartogràfic realitzat el 1887 per l’enginyer Josep de Quintana i Serra permet seguir aquest procés amb detall, mostrant una vila que es redefinia després de perdre la seva pell defensiva.

Avui, d’aquell recinte que havia tingut sis portals i diverses torres, en resten fragments dispersos, especialment als sectors nord i nord-oest. Tot i això, el seu traçat encara es pot resseguir en la disposició dels carrers, com una petjada subtil però persistent. Entre els vestigis més significatius hi ha el Portal de Santa Caterina, situat al nord i integrat a la base de la torre homònima, i la Torre de les Bruixes, que vigilava un dels accessos al sector nord-oest del nucli antic.

Entre aquests dos punts encara es conserva un tram del mur septentrional, d’uns vint metres de llargada i prop de quatre d’alçada. Les seves pedres, irregulars però disposades en filades horitzontals, conserven espitlleres que un dia serviren per a la defensa. Avui, però, més que protegir, aquestes restes expliquen. Parlen d’un temps en què la vila es tancava sobre si mateixa per resistir, i en què cada mur era alhora frontera i refugi.