Malgrat que la memòria popular situa la construcció dels rentadors just després de la Guerra Civil, cap a l’any 1940, i que la seva teulada hagué d’ésser enderrocada l’any 1986 a causa del seu estat ruïnós —avui només resten els pilars muts que un dia sustentaren la coberta—, tot en aquest indret parla d’un aprofitament de l’aigua molt més antic, gairebé ancestral.
L’aigua clara que encara brolla de l’antiga font —la fesomia de la qual ens convida a aventurar un origen, si més no, vuitcentista— alimentava en temps recents els rentadors públics. Però abans que les mans hi esbandissin la roba i les veus de les dones omplissin l’espai d’històries quotidianes, aquella mateixa aigua servia per omplir unes piques de pedra destinades a abeurar els animals.
Amb la construcció dels rentadors, els antics abeuradors quedaren condemnats al silenci i al desús. Era llei no escrita del món rural que els animals de peu rodó i els ramats, que enterbolien l’aigua amb rapidesa, no podien compartir el mateix curs destinat a la netedat de la roba. Així, l’aigua seguia un ordre savi i pacient: primer pura a la font, després serena als rentadors, i finalment lliurada pels desguassos cap als horts o el torrent proper, on encara regalava una darrera vida a la terra assedegada. En aquell temps, cada gota tenia un destí, i res no es perdia en el lent batec dels pobles.
