Sant Fruitós de Balenyà

A mitjans del segle XVI, quan la pols encara s’alçava lentament darrere els passos de traginers i mercaders, el Congost era un corredor dur i feixuc. La pujada de Sant Antoni –darrera dificultat abans d’albirar la Plana de Vic– castigava els animals i extenuava els homes. Potser per això, quan els primers hostals hi varen obrir portes, la notícia es va escampar com una treva enmig del trajecte.

Aquells dos establiments, construïts per oferir aixopluc i escudella calenta als caminants, foren més que simples parades: es convertiren en un punt de trobada, en un petit univers de converses baixes a la vora del foc, de ferradures remullades i rodes adobades. Era 1551 quan les primeres notícies del nucli dels Hostalets de Balenyà quedaven registrades. Ningú ho sabia aleshores, però aquell gest pràctic –posar llit i sostre al peu del Congost– seria la llavor d’un poble.

Quan els veïns van decidir fer-se el seu temple
Tres segles després, als Hostalets el soroll dels carros ja compartia espai amb l’eco d’un poble en creixement. A la segona meitat del segle XIX, els veïns havien crescut prou perquè una inquietud compartida començés a arrelar: per què havíem de caminar fins a la Mare de Déu de l’Ajuda per celebrar missa?

Amb aquesta pregunta, i amb un sentiment de comunitat difícil de repetir avui, va néixer el projecte d’erigir un nou temple al mateix nucli. El 1877, en un terreny cedit pel ferrer Josep Vilar, es van començar a posar les primeres pedres. El mestre d'obres, Josep Illa de Vic, hi va aportar l’ofici; però qui hi va posar ànima van ser els veïns.

El nom del temple –dedicat inicialment a Sant Josep– fou una proposta de Josep Gallifa, un dels impulsors més tenaços. Fou ell, també, qui dugué la imatge del Sant, potser amb aquella emoció discreta de qui sap que està deixant una petita empremta en la història col·lectiva.

Un matí de juliol de 1879, l’ecònom Joan Soler i el vicari Pere Barbena beneïen una església que no era només de pedra: era la suma de mans, hores i esperances de tot un poble.

Una església que creix amb el nucli
La vida no es va aturar. Entre 1894 i 1895 el temple s’ampliava i estrenava nova sagristia, sufragada de nou per Josep Gallifa, incansable. El poble insistí una i altra vegada perquè l’església fos reconeguda com a parroquial. No ho aconseguiren fins a mitjans del segle XX, però la constància tingué el seu premi: el 1948 Sant Fruitós va ser traslladat des de la vella parròquia, i el nou temple es convertia en la parròquia de Sant Fruitós de Balenyà.

Pedra, fe i memòria
Avui, quan hom observa el frontis de pedra blanca, l’atri porticat amb arcs de mig punt, l’òcul que corona la façana o el campanar que s’alçà poc després, potser no arriba a percebre el soroll del mall damunt la pedra ni el murmuri dels veïns que feien mans i mànigues per acabar l’obra.

Però sota cada carreu hi ha una història: la del poble que va néixer d’un parell d’hostals al peu d’un camí cansat, i que va créixer perquè la seva gent va creure que valia la pena aixecar, junts, un lloc on arrelar.