Sant Pere de Reixac a Montcada i Reixac ***

Tot i que l’església de Sant Pere de Reixac està ja documentada al segle X, el temple respon a la construcció romànica esdevinguda cap a l’any 1028 quan es va ampliar en constituir-se en parroquial i es va tornar a consagrar el 28 de desembre de 1048 per Guislabert, bisbe de Barcelona. Però el fonament del temple actual és el resultat de la restauració  gairebé integral a què fou sotmesa el 1676 després d’haver sofert un important incendi el 1652. A la dècada dels anys 70 del segle XVIII, per decret del rei Carles III el bisbe de Barcelona va dotar-la d’una Vicaria perpetua servida per clergat, desvinculant-la així del monestir de Sant Jeroni de la Murtra de qui depenia des de l’any 1581 per decisió del Papa Gregori XIII. El 1876 fou annexada a la parròquia de Santa Engràcia de Montcada, condició que ha perdurat fins als nostres dies.

Exteriorment, els murs presenten uns paraments llisos sense cap mena de decoració. L’aparell és poc uniforme com a conseqüència de les diferents restauracions i en general està format per pedres petites poc treballades, disposades en fileres no gaire regulars. Només l’absis de la nau de tramuntana presenta exteriorment una ornamentació que consisteix en dues lesenes.

El temple és de planta rectangular i a l'interior s'hi distribueixen dues naus orientades de l'est a l'oest. La nau principal, coberta amb volta de canó moderna, és capçada per un absis quadrangular del segle XII, on es troba l’altar dedicat a Sant Pere i la més petita dibuixa a l'exterior un absis circular, en els dos casos amb finestres de doble esqueixada d’arc de mig punt que donen llum a l'interior. En aquesta nau principal s’obre la porta d’entrada, d’arc de mig punt de dovelles mitjanes, de pedra sorrenca, amb una senzilla motllura. La nau lateral, unida a la principal per dos arcs desiguals rebaixats, que foraden el mur de càrrega, presenta coberta de bigues de fusta inclinades, tot i que conserva els arcs de quart de cercle que suportaven la volta. Entre els dos absis, el 1663 es va obrir una porta, avui recuperada després d’haver estat tapiada molt de temps.

El campanar, adossat al mur de migdia, presenta dos cossos ben diferenciats. El primer és quadrat i sembla originari de la primera època de l'església (segles XI-XII) tot i que és apreciable una orientació diferent en les primeres fileres de parament, cosa que ens indica una construcció anterior i podria formar part d'una torre de defensa o de guaita. El segon cos és de planta octogonal i consta de dos registres, un primer pis i separats per una motllura un segon en el qual s'obren quatre finestres amb arc de mig punt. Els murs presenten uns carreus ben escairats, sobretot en el primer cos i fa pensar que el segon fou fet amb elements reaprofitats en la reconstrucció de l'església el 1676. La finestra és rectangular; la pedra de la llinda ofereix un treball dins les variants de l'arc conopial-flamíger. En la façana de migdia hi ha un preciós rellotge de sol esgrafiat amb la data de 1946.

Adossada al campanar, i amb entrada per la nau, es va construir al segle XVII la capella de la Mare de Déu del Roser, on es va situar el sepulcre d’Alamanda de Reixac, datat el 1344, del qual encara podem apreciar restes d’alabastre en el mur exterior de la torre.

En esclatar la Guerra Civil es calà foc a l’edifici, destruint-se tots els altars barrocs. L’any 1946 l’església es va obrir de nou al culte, i les restauracions realitzades pel servei de monuments de la Diputació de Barcelona i dirigides per Jeroni Martorell (1951) i Camil Pallàs (1963 i 1969), es van centrar sobretot en retornar al temple la seva antiga configuració romànica, a partir de la supressió dels afegits del segle XVII. Anys més tard, el 1982 i 1988, es va retirar el guix, es van netejar les parets de pedra del presbiteri i es va restaurar el campanar, que presentava esquerdes. El 8 de desembre de 1984 es va dur a terme la cerimònia d’acolliment de la imatge romànica de transició entre els segles XII i XIII cedida per una veïna del poble. El 26 de juny de 1992, en commemoració del mil·lenari de la primera referència directa al temple (any 992), l’Associació d’Amics de Reixac va promoure la il·luminació monumental del temple, el qual per la seva situació de privilegi sobre la vall del Besos, és visible de nit des de molts racons de la comarca.

L’església compta amb imatges i elements litúrgics destacables, com l’anomenada Mare de Déu de Reixac, talla de fusta policromada d’influències castellanes datada entre els segles XII i XIII; una creu processional gòtica del segle XIV; la Mare de Déu del Roser, del segle XVII, que presidia l’altar barroc del Roser (desaparegut l’any 1936); i una imatge de sant Pere, obra en marbre de Joan Rebull i Torroja (1899-1981). Dues taules del retaule gòtic de Sant Pere del segle XV, obra de Rafael Vergós, es conserven al Museu Diocesà de l’Arquebisbat de Barcelona, on van ser traslladades entre 1916 i 1926. De la resta de taules que configuraven el retaule, tres s’han perdut i una es troba en una col·lecció privada de la ciutat flamenca de Gant.