Santa Engràcia de Montcada i Reixac

El 4 de maig de 1381 es traslladà la parròquia a la nova capella de Sant Antoni i Sant Llorenç, disposant el bisbe que des d'aleshores s'anomenés església parroquial de Santa Engràcia de Montcada. El 4 d'abril de 1544 es va encarregar a l’imatger Martí Dies el modelatge d'una imatge de Santa Engràcia pel preu de set ducats, i que seria venerada a l'altar major. Entre 1887 i 1888, per necessitat, s'inicià una ampliació d'estil neogòtic sota el projecte d'Enric Sagnier i Villavecchia, i fou inaugurada el 1901. La seva actual estructura és posterior als anys 50, moment en què fou reconstruïda, doncs durant la Guerra Civil un episodi d'anticlericalisme cremà el temple. Del seu semblant historicista només conserva el cos sobresortit de la façana principal.

El parament comença en un sòcol doble de pedres ben encaixades, de major alçada a la façana principal que a la posterior, que contínua en un mur llis arrebossat, on es dibuixa el típic carreuat. La porta d'accés centra l'espai de la façana i és d'arc rodó de mig punt amb diferents motllures de gradació concèntrica. Uns ulls de bou a cada costat flanquegen el portal conferint simetria al conjunt. Destaca la presència de capelles laterals que a l'exterior solament s'expressen per sengles finestrals d'arc rodó i pilars adossats acabats cadascun en una creu. La nau és capçada per un absis únic poligonal amb coberta de teules que correspon a l'altar major.

La torre-campanar de l'església, l’element arquitectònic més destacat i que es va afegir a la reconstrucció feta després de la Guerra Civil, és damunt del cos sortint que forma la porta d'entrada a l'edifici. Darrere comença la nau de l'església. És de planta quadrada i de tipologia senzilla. S’estructura en tres cossos superposats. El primer cos és el que presenta més llargària, amb una gelosia a cada una de les cares d'una gelosia damunt la qual hi ha  un espai quadrat on s'inscriu el cercle per al rellotge i sobre una galeria oberta de tres obertures d'arcs de mig punt, essent el del mig el que allotja la campana. El segon cos presenta un perfil poligonal de 12 cares coronades per una creu. Els plans centrals de cada cara presenten  el mateix treball de gelosia d'obra i transparència. L'últim cos, de quatre cares, presenta només gelosia i és coronat per un cupulí d'on surt una creu.