Santuari de la Mare de Déu de l'Ajuda a Balenyà ***

El Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda, abans conegut com a Sant Fruitós de Balenyà, s’alça com un pont entre el temps i la fe, testimoniant segles de devoció i història. Les primeres notícies d’aquest lloc sagrat es remunten a l’any 955, quan la casa de Sant Fruitós apareix en el testament del sacerdot Sunyer. Ja el 1031 l’església complia funcions parroquials, i pocs anys després el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, la consagrà sota l’advocació de Sant Fruitós i els seus diaques, establint l’espai de la sagrera i el terme parroquial.

L'església fou incendiada l'any 1654 pels francesos, fet que va provocar que es reconstruís el magnífic portal actual. Uns segle després i a causa de la guerra del francès, l’església va patir de nou diversos estralls i la desaparició de la Mare de Déu. A partir del 1809 es va costejar una nova imatge que va costar 36 lliures, de tipus maniquí o vestida que es va venerar fins l’any 1970, quan es va substituir per l’actual, tallada amb fusta provinent de Guinea.

Amb els segles, el temple va créixer i transformar-se. Al XVII i XVIII s’alçaren noves capelles, altars i un presbiteri que acull un retaule neoclàssic amb la Mare de Déu de l’Ajuda, envoltat de frescos de Joan Rifà i Benet que semblen sospirar històries de fe. A finals del XIX, el temple es dedicà plenament a la Mare de Déu i es creà la capella del Santíssim. Avui és un santuari marià de gran devoció, on cada pedra, cada arc i cada finestral parla de pregària i de la presència divina.

Des de tramuntana del presbiteri s'accedeix a la capella neoclàssica del Santíssim, coberta amb cúpula semiesfèrica i llanterna i amb l'absis semicircular.

El campanar romànic, situat al migdia, s’alça com un vigia del temps, amb els seus pòrtics biforats de mig punt i columnetes que contenen la memòria de segles. Alguns arcs estan tapiats, com si guardessin secrets de generacions passades. L’ampliació gòtica del XV no trenca l’esperit romànic: més aviat el celebra, recordant que la fe i l’art creixen junts, arrelats en la pedra.

Però és la portalada renaixentista el veritable llindar entre la terra i el cel. Les columnes acanalades amb capitells corintis sostenen l’entaulament adornat amb frisos vegetals, símbol de l’harmonia de l’univers i de l’ordre diví. Al segon nivell, l’alt relleu de Sant Fruitós i els diaques celebrant l’Eucaristia és una finestra oberta al misteri: la presència de Déu en la litúrgia i la comunió amb l’home. El frontó entretallat amb volutes sembla elevar l’esperit dels fidels, conduint-los cap a la llum que entra a través de la rosassa i els finestrals. Cada detall, cada pedra, és un signe, un gest silenciós que guia l’ànima cap al sagrat.