Torricons i mirador panoràmic del Parc de Sant eloi de Tàrrega ***

Els tres torricons, coneguts popularment amb el nom evocador de les “mirandes”, s’alcen encara avui damunt l’esplanada de l’ermita de Sant Eloi com guardians muts d’un temps convuls. La seva silueta, retallada contra el cel de la serra, conserva l’eco dels anys difícils en què foren bastits, entre 1872 i 1874, en ple esclat de la tercera guerra carlina. Pedres de vigilància i de resistència, aquests torricons contemplaren des de les altures la incertesa d’una terra marcada pel conflicte i la por.

Es diu que, més enllà de la seva funció defensiva, també serviren de calabossos, i encara sembla que les seves parets fredes guardin el record dels silencis i de les ombres dels qui hi foren reclosos. Amb el pas dels anys, el vent ha esborrat els crits i les passes, però no la memòria que habita en cada pedra.

La construcció d’aquest conjunt defensiu fou impulsada per l’estament militar liberal allotjat a Tàrrega durant aquell període bèl·lic. Els comandaments havien concebut un projecte ambiciós: quatre torricons units per muralles que encerclessin completament l’entorn de l’ermita de Sant Eloi, convertint la serra en una autèntica fortalesa dominant la vila i els seus camins. Però els designis de la història sovint són més poderosos que els plans dels homes.

L’any 1874, la devastadora riuada de Santa Tecla colpejà amb fúria la ciutat, enderrocant part de la muralla medieval i moltes cases del sector sud de Tàrrega. Davant aquella tragèdia, les prioritats canviaren de manera inevitable. Els esforços i els recursos destinats a culminar la fortificació de Sant Eloi hagueren de ser desviats cap a la reconstrucció de la ciutat ferida, cap a les llars destruïdes i els carrers negats pel dolor de l’aigua.

Així fou com el projecte defensiu restà inacabat, i només tres torricons arribaren a veure completada la seva existència. Potser per això desprenen encara avui una bellesa melangiosa, com obres interrompudes pel destí. Des de la seva talaia silenciosa, continuen mirant Tàrrega amb la serenor dels vells sentinelles que han après que, al capdavall, les guerres i les tempestes passen, però la memòria de les pedres perdura.