A les poblacions petites el sereno era el funcionari encarregat de la vigilància nocturna.
A l'estat espanyol, els serenos foren establerts per un decret del 1834. Les seves missions eren la d'evitar robatoris al veïnat, la d'avisar en cas d'incendi, la d'anar a cercar metges o sacerdots en cas de malaltia greu d'un veí, mirar de posar pau entre baralles, freqüents a les nits, etc. Generalment, els serenos eren empleats de l'administració municipal i depenien de l'ajuntament local. En altres ocasions no tenien sou i vivien de les donacions de comerciants i veïns. A les poblacions importants el cos de serenos coexistia amb el de vigilants. Antigament, cantaven l'hora i el temps que feia; d'aquí prové, en castellà, llur nom.
La figura del sereno va desaparèixer cap als any setanta del segle XX.
El sereno és un antecedent claríssim del que avui en dia es diu agent de policia local.
A La Granadella trobem, en les actes de l'ajuntament de finals del segle XIX i primera meitat del XX, força al·lusions a la figura del sereno.
Segons l'acta del 16 de gener de 1887, a la nit hi ha molts problemes d'ordre. Segons expliquen, "desorden, gritos, voces immorales que tienen lugar la mayor parte de las noches". Es proposen patrulles a la nit per avisar, posar multes o denúncies. Sobretot control de les borratxeres en sortir de les tavernes. Es faran patrulles per torns rigorosos de voluntaris. De moment aquesta mesura dona resultats i s'agraeix als regidors el patrullatge nocturn. El mateix any, s'anomena sereno del municipi, que cau en la persona de Ramon Masip.
El 1890, els regidors Pujol i Aran denuncien la continuació dels escàndols de nit. El soroll va acompanyat d'ofenses i maltractament de paraula contra algunes persones i es demana mesures enèrgiques que acabin amb els escàndols nocturns. Es proposa un "agente ejecutivo" i s'anomena un veí de Lleida, en J. Pérez Fusté per reforçar la tasca del sereno. Penseu que el 1910 al poble encara no hi havia electricitat i les nits eren fosques. Aquesta circumstància afavoria els ''xans'' (cançons en contra d'algun veí) o el joc prohibit.
El 1906 s'instal·là un quiosc de fusta al costat del "bordillo" de la plaça per guardar els pesos i mesures que el sereno Domingo Suñé llogava als serossans i flixancos que venien a vendre fruita i verdura amb els seus carros. Moltes vegades es pagava amb espècies.
El 1908, s'obliga el sereno a cantar les hores a la nit i controlar l'hora que han de tancar les tavernes i cafès. El sereno voltava pels carrers a la nit i quan cantava l'hora deia: "Alabado sea Dios, las cinco y sereno". Si era núvol deia "nublado", encara que el que més repetia era «sereno» (alguns autors diuen que d'aquí en ve el nom) Així cada hora amb una cantarella especial. El sereno tenia ordre d'avisar i fer complir els bans i edictes de l'ajuntament de torn. També havia de controlar les hores que es podia matar a l'escorxador o els porcs a les cases, que sempre era abans de ratllar el dia.
El 1931, amb el nou ajuntament republicà, el sereno cantarà les hores en català. El 1932 fou anomenat sereno en R. Cardiel. Passada la guerra, feia de sereno el Ramonet de cal Xuxet i tenia un salari de 900 pessetes l'any. El 1955 s'anomenà sereno a Carles Julià, que exercirà fins al 1963, any en què va quedar suprimit aquest càrrec i s'acabà aquesta figura municipal.
Així doncs, qui realment va estar més temps de sereno i donà nom a aquesta casa va ser Domingo Suñé, dit "lo Mingo".
Es casa amb Francisca Guiu el 1881. La seva filla, Teresa Suñé Guiu continuaria vivint en aquesta casa, dita del Sereno, que encara pertany a la família.
|
