La primera referència documental que tenim de la capella de Santa Magdalena, data de l'any 1758 a causa d'una visita pastoral del bisbe d'Urgell, encara que els seus orígens cal buscar-los al segle XII, època en què les capelles sota aquesta advocació solien ser un lloc de refugi per persones que patien malalties contagioses.
Es tracta d’un edifici de planta rectangular i una sola nau, coberta a dues aigües, absis semicircular i realitzada amb carreus regulars rejuntats amb argamassa. Destaca a la façana principal la portalada principal de grans dimensions formada per un arc de mig punt adovellat, sobre la qual anteriorment hi havia una fornícula per albergar la figura d'un sant. A la part inferior de la façana est hi ha una obertura rectangular emmarcada amb carreus i tapiada posteriorment. Originàriament aquesta capella tenia un petit campanar d'espadanya d'un sol ull i a acabat en forma triangular al capdamunt de la façana principal.
Al seu interior s’hi alberga una singular col·lecció de 68 esteles funeràries discoidals, declarada Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN). Es tracta d’una col·lecció de 68 peces en pedra de gres datades des del segle XIV-XV fins a la segona meitat del XVIII de diferents formes, amb relleus esculpits en alguns casos per les dos cares i de temàtica variada: motius heràldics, creus, inscripcions i elements decoratius com flors. És una de les col·leccions d’aquest gènere més importants de Catalunya, juntament amb la de Poblet i la de Preixana i la primera que va ser museïtzada.
Les esteles funeràries discoidals són com petits miralls del passat: gravats, creus, escuts i ornaments que ens parlen de famílies, fe i identitat. Cada disc vertical assenyalava la tomba d’un veí, i els símbols que hi trobem expliquen històries de creences, llinatges i tradicions que la vila ha mantingut durant segles.
Aquestes pedres no són fredes ni silencioses: són petjades de vida que encara avui poden explicar-nos com era la societat de Sanaüja, els valors que estimaven i la manera com volien ser recordats. Del segle XIV fins al XVIII, cada gravat era un missatge, una mostra de la vida i la història familiar, deixat com un testimoni per a les generacions futures.
