Font de cal Candeles a Sant Quintí de Mediona

La Font del Candeles és una d'aquelles presències discretes però eloqüents al mateix temps a mig camí entre la utilitat quotidiana i la memòria artística. Pedra i aigua s’hi donen la mà en una estructura que, sense estridències, ha sabut travessar els segles. Dues parts en defineixen el cos: una pica rectangular, pensada per abeurar animals i marcada per dues cavitats suaument enfonsades, i un plafó que s’erigeix com a relat visual, dividit entre la funcionalitat de les aixetes i la delicadesa dels relleus. Tot plegat, coronat per tres elements de pedra que semblen vetllar el pas del temps amb una quietud solemne.

Els documents la situen ja l’any 1680 en un “carrer que no passa”, el de la Fàbrega, quan la font era l’únic punt d’aigua dins la vila closa. L’aigua, que hi arribava des de la Font del Salt, no només calmava la set: articulava la vida. Amb els anys, el nom canvià, adoptant el de la casa del davant —cal Candeles—, on la cera esdevenia llum en forma d’espelmes. Així, la font va quedar batejada també per l’ofici i la quotidianitat dels seus veïns.

Però és en els detalls on la font revela la seva dimensió més rica. Les rajoles superiors, amb representacions d’oficis, evoquen una època en què l’art popular narrava la societat que el produïa. Més enllà, els frisos i motius d’inspiració àrab s’entrellacen amb formes que apunten al modernisme, deixant entreveure una evolució estètica que transforma allò funcional en expressió cultural.

Avui, la Font del Candeles no és només un vestigi. És un punt de trobada entre èpoques, un testimoni silenciós que explica com una comunitat s’ha relacionat amb l’aigua, amb l’art i amb ella mateixa. Qui s’hi acosta no només hi veu una font: hi llegeix una història que encara raja.