Passejada pel Parc de Sant Eloi de Tàrrega ***

Els orígens del parc s’entrellacen amb l’alè il·lusionat d’un temps que mirava el futur amb esperança. Cal situar-ne el naixement l’any 1910, quan Tàrrega acollí el XIII Congrés Agrícola Català Balear, una trobada que sembrà idees de progrés i amor per la terra. Com a testimoni d’aquella efemèride restà, silenciosa i elegant, la font del Congrés, encara avui memòria viva d’aquells dies en què la ciutat somiava reverdir els seus horitzons.

Tres anys més tard, el 1913, naixia l’Associació d’Amics de l’Arbre, impulsada pel desig de donar continuïtat a algunes de les ponències sorgides en aquell Congrés. Els seus membres compartien una mateixa convicció: transformar els espais erms en indrets plens de vida, i aprofitar millor les aigües dels rius, especialment les del Segre, font generosa que des de sempre ha nodrit les terres ponentines.

A començaments del segle XX, la serra presentava encara un aspecte aspre i nu. Hi predominaven els terrenys comunals i les propietats privades, les graveres obertes a la pedra i els conreus d’oliveres i ametllers que resistien el vent i les sequeres. Però els Amics de l’Arbre hi van veure un espai ple de possibilitats, un paisatge adormit esperant ser despertat. Amb esforç pacient i estima profunda, començaren a dibuixar-hi passeigs ombrejats, petites places de repòs i fonts destinades a refrescar caminants i somnis. Arbre rere arbre, la serra començà a vestir-se de verd.

Les primeres plantacions foren principalment de pi blanc, al qual amb els anys s’hi afegiren el pi pinyoner, l’alzina i el roure, espècies que avui formen una simfonia vegetal de colors i aromes canviants. Gràcies a aquesta lenta i constant transformació, el parc ha esdevingut un mosaic d’espais d’una bellesa serena: jardins d’inspiració llatina, racons d’essència romàntica i, des de la dècada dels vuitanta del segle XX, un singular museu a l’aire lliure que preserva antics elements agrícoles i industrials, testimonis del treball i de la memòria col·lectiva.

Els seus camins condueixen el visitant per indrets carregats de nom i simbolisme: la plaça de les Alzines, la del Mestre Güell, la de la Sardana, la de la Granota o la dedicada a la Mare de Déu de Montserrat; així com el passeig de Josep Castellana i Sangrà, que acompanya el caminar entre ombres i clarors.

Les fonts, escampades com petites joies d’aigua entre la vegetació, aporten al parc una música delicada i persistent. Hi brollen la font dels Enamorats, la de la Guitarra, la de la Granota, la dels Amics de l’Arbre, la dels Cantaires, la dels Escolars, la de mossèn Josep Garriga, i sobretot la més antiga i simbòlica de totes: la font del Congrés, origen i memòria d’aquest espai estimat.

En les seves disset hectàrees de vida s’hi poden admirar prop de setanta varietats d’arbres i arbustos, una riquesa vegetal que converteix cada passeig en un descobriment pausat. El parc, obert generosament a tothom, és avui un refugi de calma i bellesa, un lloc on el temps sembla caminar més lentament i on cada sender convida a perdre-s’hi entre la remor de les fulles i la quietud dels records.

Si interessa ampliar informació dels monuments existents, celebracions i activitats, recomanem visitar el web de l'Associació d'Amics de l'Arbre (+ informació).