Per què les esglésies romàniques estaven orientades cap a la sortida del Sol?

Al període medieval es considerava que quan una persona entrava a una església, s’aproximava a la llum i donava l’esquena a la foscor. Per això, l’altar havia d’estar a llevant, a l’est, on Déu es fa present. Això era així per la persistència d’un vell ritus solar asiàtic.

Segons aquesta creença la vida i la riquesa vénen d’orient, mentre la mort i el mal venen d’occident.

El mestre d’obres abans de començar la construcció de l’església la situava sobre el terreny i marcava la seva orientació. Això es feia generalment el dia del sant, en aquest cas el dia de Sant Valentí.

Plantava un pal al qual lligava una corda en l’extrem i traçava una circumferència.

A trenca d’alba del dia següent, el Sol projectava una ombra sobre el pal que tocava en un punt a la circumferència. Calia marcar aquest punt.

A la posta del Sol del mateix dia el pal tornava a projectar una altra ombra damunt la circumferència, ara però a l’altre extrem. Calia marcar aquest segon punt.

Amb els dos punts marcats damunt la circumferència, amb un regle de fusta s’unien fent una línia recta. Així s’obtenia l’orientació orient-occident, l’est i l’oest de l’església.

A continuació, amb l’est i l’oest marcats, tocava marcar el nord i el sud. Calia tornar a buscar els punts que havien marcat al principi les ombres damunt la circumferència. Ara, cada un d’aquests punts es convertia en el centre de dues circumferències més. El mestre d’obres agafava un compàs i fent servir aquests dos punts feia dues circumferències. Aquestes dues noves circumferències es tocaven, es creuaven en un nou punt. Aquest era el nord!

Si unia amb una línia recta, aquest punt on es creuen aquestes dues circumferències noves, amb el centre inicial de la circumferència primera on tenia el pal clavat, ja tenia l’eix nord-sud.

I a més les dues línies que marcaven est-oest i nord-sud, formaven una creu perfecta.