El carrer Major, que uneix la Plaça Major amb el carrer del Bassal, és com un fil que recull la història de la vila. Antigament, Sanaüja era una vila closa, i les mateixes construccions del carrer complien la funció de muralla, defensant els seus habitants mentre dibuixaven una seqüència de façanes que avui encara conserven el seu encant.
Passejant-hi, es descobreixen cases amb personalitat i memòria pròpia. Cal Planes (núm. 5) s’alça amb planta baixa i dues plantes superiors, coberta a dues aigües i un porxo inferior sostingut per una columna central de pedra i dos pilars auxiliars, silenciosos testimonis del pas del temps. A Cal Torelló (núm. 7) va néixer el 1809 el científic Joan Agell i Torrents, i la façana, amb estucat que imita carreus i marcs de pedra regulars, parla de la voluntat de solidesa i bellesa dels constructors. Cal Carnisser (núm. 10), amb el seu arc de mig punt adovellat, conserva encara l’inscripció “Sold.”, record de l’allotjament de soldats durant les guerres carlines, mentre els finestrals geminats, ara tapiats, guarden el misteri de vides passades. Cal Bosch (núm. 11) mostra el 1777 gravat a la llinda i delicats esgrafiats que dibuixen quadrifolis i rombes, petites joies ocultes a l’alçada dels ulls. I la casa senyorial de Cal Palau (núm. 12), amb el seu portal d’arc de mig punt parcialment mutilat per l’obertura de balcons, recorda la grandesa i elegància de temps antics.
Caminar pel carrer Major és, doncs, un passeig per la història i per les històries: cada portal, cada llinda i cada arc ens parla de la vida quotidiana, de la defensa, de la memòria familiar i del caràcter d’una vila que, a través de les seves pedres, encara sap narrar el seu passat.
Curiositats
Els porxos, presents al llarg del carrer, són testimonis d’un ús mil·lenari: sota els arcs, els vilatans trobaven passatge, aixopluc i lloc de reunió. Aquest espai públic cobert donava vida al carrer, molt diferent de la dita popularitzada a inicis del segle XIX que deia que els habitants “es mullaven com los de Sanahuja sota la pluja” o “Fer com els de Sanaüja, que, quan plou, es posen sota la pluja”: en realitat, els porxos els protegien i els reunien en un teixit viu de comunitat.
Aquesta expressió parla de la capacitat d’acceptar el que és inevitable: davant de la pluja, els habitants no es refugien, sinó que l’enfronten amb resignació o fins i tot amb certa entossudiment.
Encara que no sabem exactament per què es va associar aquesta actitud a Sanaüja, la frase ha arribat fins avui com un testimoni de la saviesa popular, que combina humor i observació de la vida quotidiana. Passejant pels carrers del poble, la dita ens recorda la manera com els veïns han après a conviure amb els elements i amb el pas del temps, amb una mica de seny i una mica de picardia.
