Castell de Montoliu a la Riera de Gaià ***

Segons A. Virgili cal identificar el castell de Montoliu o de Santa Margarida, conegut popularment com el Castellot, amb el castell d'Ullastrell que es documenta l'any 1060 en l'escriptura de concessió en propi alou a Bernat Amat de Claramunt per part dels comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i Almodis, del «Puio vocitato Ullastrello cum omni edificio quod in eo est», amb la condició que hi edifiquessin un castell. Les afrontacions territorials del document de 1060 coincideixen totalment amb la ubicació del castell de Montoliu. El topònim d'Ullastrell aviat se substituí pel de Montoliu. El castell de Montoliu o de Santa Margarida estaba situat estratègicament damunt d'un turó, estenent-se el seu domini  del riu Gaià al riu Francolí, de llevant a ponent i d'Alcover i Valls a Tamarit i Tarragona de nord a sud, amb tots els llocs i castell infeudats dintre dels esmentats límits.

Els descendents de Bernat Amat de Claramunt, el llinatge de la Casa de Claramunt, tingueren el domini eminent del castell de Montoliu durant els segles XII i XIII. L'any 1118, en una donació feta pel comte de Barcelona Ramon Berenguer III al bisbe Oleguer de Barcelona, s'esmenta castell de «Monteolivo» juntament amb el castell de Tamarit com a terme llevantí de la ciutat de Tarragona. Els Claramunt, llinatge destacat a la frontera del comtat de Barcelona, encomanaren als Montoliu com a castlans, des dels primers temps.

L'any 1331 trobem a Ramon Folc, vescomte de Cardona com a senyor dels castells de Montoliu i Tamarit. Del mateix segle XIV daten els primers fogatges. Ramon de Vilafranca n'és senyor l'any 1385 i llavors la quadra de Montoliu compta amb 10 famílies. Ja al segle XV, el 1430, n'és senyor en Joan de Boixadors, junt amb la Riera i Virgili. A finals de segle -l'any 1496 els fogatges computen vuit famílies- pertany a la parròquia de Tamarit i es documenten com a senyors la família dels lcart. A l'època contemporània el castell es coneix com a castell de Santa Margarida i sembla que fou destruït en el transcurs de la guerra del Francès. A meitat de segle XIX el castell i l'ermita són ja edificacions derruïdes.

El castell de Montoliu constituïa un ampli recinte de planta rectangular d'orientació nord-sud. Aquest espai constructiu, però, respon a una remodelació d'època baixmedieval del primitiu castell dels segles XI-XII. D'aquest primer període fundacional només en són testimonis la torre de planta circular (segle XI) que se situa a la part central del recinte, així com el fossat que defensa els flancs nord i oest del castell. La resta d'elements, doncs, corresponen, igual que el recinte perimetral, a una cronologia més tardana, entre els segles XIII-XIV, amb elements ja clarament gòtics, conservant el seu fossat als flancs nord i oest.

Damunt la muralla occidental hi havia una sala. El nivell inferior és cobert per una volta. Pel damunt seu hi ha una sala, que també devia ser coberta per una volta. El sector meridional de la muralla que clou el recinte és força visible i hi destaca, a l'angle sud-est, una torre de planta quasi quadrada. A la banda est del clos hi ha un segment de muralla que surt cap a l'exterior uns 4 m i té una longitud de 10 m. Es creu que la muralla perimetral era força alta. L'aparell constructiu és divers, des de pedres molt poc treballades a carreus ben escairats.