Castell de Montoliu de Segarra

Al cor de la història medieval catalana, el terme de Montoliu de Segarra emergeix ja l’any 1077, quan és esmentat com a Monte Olio en les afrontacions del castell de l’Ametlla: un nom antic que sembla evocar, en la seva musicalitat, un paisatge encara en formació.

Pocs anys després, el 1079, el vescomte Ponç Guerau de Cabrera, amb la seva família, en fa cessió a Guillem Miró a canvi d’un cavall de gran valor valorat en cent unces, segons afirmen alguns autors. El domini passa així de mà en mà, com una peça preuada en el tauler feudal. El 1112, Miró el ven als Cervera, iniciant una llarga etapa senyorial que es consolida als testaments de Guillem Dalmau (1133) i Guillem III de Cervera (1173).

Els Cervera mantenen la senyoria fins al 1227, quan Guillem IV la cedeix al monestir de Santes Creus, reservant-se’n l’usdefruit fins a la seva mort. A partir d’aquí, el monestir en consolida el domini, ampliat mitjançant compres de castlanies, i només el mer imperi resta fora del seu control. El 1378, Montoliu apareix al fogatjament amb 28 focs eclesiàstics, testimoni d’una comunitat discreta però estable sota l’ombra monàstica.

El castell, de planta quadrada, encara avui s’alça com una presència ferma però ferida pel temps. Les grans arcades ogivals, d’aire gòtic, s’obren com cicatrius nobles en els seus murs, mentre altres espais resten tapiats o mig esvaïts. A la base, la petja d’una torre circular recorda la seva funció defensiva original, avui incompleta però encara llegible.

El pas dels segles hi ha deixat empremtes visibles: contraforts massissos afegits per garantir-ne l’estabilitat, obertures de la pista moderna que han tallat murs antics, i fins i tot un dipòsit que domina la part alta i altera la seva silueta. Entre aquests canvis, encara s’endevinen fragments més primitius, especialment al nord-est, on un mur de morter antic i carreus treballats suggereix una possible fase altmedieval.

Així, Montoliu es presenta avui com un palimpsest de pedra: un castell on cada època ha escrit la seva pròpia capa, i on el temps no ha esborrat la història, sinó que l’ha anat deixant, lentament, a la vista.