Castell de Preixens

El castell de Preixens, d’origen andalusí (segle X), seria una de les fortificacions aixecades a la conca del Sió que controlaven la via de comunicació Balaguer-Agramunt-Guissona. Les restes del castell islàmic es troben a la cara nord de l'edifici actual. En resta una torre de base quadrada, encarada al nord, i un tram de muralla fins que gira en angle recte cap al sud i es perd sota la terrassa actual. Aquesta fortalesa andalusina sembla que fou conquerida pel comte d'Urgell Ermengol IV després d'haver ocupat Agramunt el 1070 i es documenta l'any 1172 en el testament de Bertran de Preixens. Els Preixens, castlans del castell, el tenien pels Anglesola vertaders senyors del castell.

Hi ha nombrosos testimonis del llinatge dels Preixens que arrelarien en la contrada a la darreria del segle XI o inici del XII. Destaquen, Arnau de Preixens, bisbe d'Urgell (1167-95), un altre Arnau de Preixens, abat de Poblet (1254-67) i Berenguer de Preixens, esmentat en la «crònica» de Jaume I.

El castell fou reformat considerablement al segle XVI i es convertí en un casal senyorial d'estil renaixentista. Així les quatre façanes del cos principal, bastit sobre les restes de l'antic castell del segle XII, presenten un aparell bastant regular de carreus de pedra sorrenca sobre una base atalussada de carreus més gruixuts i de traç més irregular. Posteriorment s'hi feren altres obres de remodelatge i restauració que l’han portat a la seva fesomia actual. Actualment la propietat pertany a la família Pijuan.

Es tracta d'una casa senyorial o palau fortificat de notables dimensions amb un cos central, una torre de planta de base quadrada al centre de la façana nord amb un cos terrassat en un nivell inferior a la banda nord-est del cos principal i, finalment, un cos encara més baix i rematat amb pati a la façana est del cos principal.

A la façana principal o façana sud les obertures de la planta baixa són senzilles finestres rectangulars protegides actualment amb reixes de ferro mentre que les de la segona planta, la planta noble o principal, són de majors dimensions i les tres finestres centrals estan envoltades de guardapols en la seva meitat superior. A la tercera planta s'obren deu finestres de menors dimensions rematades amb arcs escarsers, entre moltes de les quals hi ha espitlles, la majoria adaptades per a armes de foc. Aquestes espitlleres podrien indicar que originalment hi havia merlets i que posteriorment foren aprofitats per fer les finestres per tal d'aixecar un pis més.

Respecte a les obertures direm que al mur meridional destaca una porta d'arc de mig punt de nou dovelles regulars i amb l'escut heràldic a la dovella clau. A la façana oest només destaquen les obertures de la planta principal, amb un balcó i una finestra rectangular. A la façana nord, el traçat anàleg al de la façana principal resta en segon terme per la presència de la torre de base quadrada. A l'altura de la planta noble s'obre una terrassa, amb accés des de la torre, sobre el cos constructiu adossat al nord-est del cos principal. Finalment, la façana est presenta sis finestres d'arcs escarsers a la tercera planta, dues finestres rectangulars amb motllures a la meitat superior i al nivell inferior s'obre un pati que trenca la simetria del conjunt.

La teulada s'adapta a aquesta asimetria. L'interior està completament restaurat i reformat, amb decoracions de regust medieval, renaixentista i vuitcentista. Diferents làpides ens recorden moments i persones de la vida d’aquest castell, així com diferents escuts heràldics que trobem en algun dels seus murs.