Castell de Sant Jordi Desvalls

Els primers rastres de vida a Sant Jordi Desvalls s’endinsen en la foscor de l’edat mitjana, quan ja al segle XII les fonts documentals deixen constància d’una església que articula el petit nucli. Tanmateix, el castell no pren forma fins més endavant, al segle XV, en un moment en què aquest indret adquireix rellevància com a peça estratègica dins l’engranatge del comtat d’Empúries i, posteriorment, sota l’òrbita del bisbat de Girona. El poble comença aleshores a bategar amb una nova centralitat, presidit per la pedra i la jerarquia feudal.

L’any 1424 marca un gir decisiu: el rei Alfons el Magnànim aliena els drets senyorials del lloc a favor d’Andreu de Biure. A partir d’aquest gest polític i econòmic, el poder s’arrela físicament al territori, i el castell s’aixeca o es reforça al cor de la vila. No era només una estructura de defensa, sinó també una declaració d’autoritat: residència del senyor, centre de control i mirall de les relacions de domini que ordenaven la vida rural.

En plena convulsió de la Guerra Civil Catalana (1462–1472), el castell adquireix un protagonisme inesperat. L’any 1466 acull la reina Joana Enríquez, convertint-se, per un temps, en refugi de la monarquia enmig d’un país fragmentat per la guerra. Aquella estada confirma la solidesa de la fortalesa i el seu valor estratègic, capaç de protegir figures de primer rang en un escenari d’incertesa i violència.

Amb el pas dels segles, però, les muralles perden la seva funció originària i el temps les va desdibuixant. Al segle XVII, el domini del lloc passa al Capítol de la Catedral de Girona (1642), i ja al segle XVIII el vell castell es transforma lentament, gairebé dissolent-se en la nova arquitectura religiosa. Les seves pedres no desapareixen del tot: s’incorporen a l’església barroca que s’alça després, com si la memòria defensiva del passat es convertís en fonament espiritual del present. Restes de murs, estructures i possibles vestigis de torres continuen, encara avui, amagats o integrats dins del teixit urbà, com ecos silenciosos d’una fortalesa que un dia va dominar el paisatge.

Encara avui es poden resseguir diversos trams de la part inferior de la muralla, construïda amb grans carreus i amb un perfil atalussat que parla de defensa i resistència. Aquestes restes es fan visibles a la plaça del Doctor Robert i al carrer de la Tarongeta, al nord; a les parts exteriors de l’església, a l’est; i a la plaça de Clos Garriga, al sud, com fragments d’un antic encaix que el temps no ha acabat d’esborrar. El conjunt, dispers però llegible, permet encara intuir la solidesa del recinte que un dia va tancar la vida del castell.

Una de les torres de la fortalesa, de planta quadrada, ha perdurat transformada en l’actual campanar de l’església, convertint un element defensiu en un símbol espiritual que continua dominant el paisatge. L’any 2000, una intervenció arqueològica a la plaça de la Constitució va permetre recuperar i documentar part del tram occidental de les muralles, amb les restes de dues portes, i fins i tot es va marcar el seu perímetre en l’actual paviment de la plaça, com una memòria traçada sota els peus dels vianants.

Als angles est i oest de la plaça encara són visibles restes de l’antiga muralla de tancament, com cicatrius de pedra que resisteixen el pas del temps. Aquella intervenció va permetre entendre amb precisió el perímetre complet del pati del castell, aquell espai central que un dia va ser cor de la vida castral. El castell fou enderrocat al segle XVIII, però no va desaparèixer del tot: diversos elements van ser aprofitats i reincorporats a noves funcions, com la torre ja esmentada o les actuals dependències de la sagristia de l’església, on la història continua habitant, silenciosa, dins les parets que encara avui l’acullen.