Central hidroelèctrica de Vilallonga o de Brutau a Vilallonga de Ter

La central hidroelèctrica de Vilallonga de Ter, coneguda popularment com a Central Brutau, és un dels exemples més destacats del patrimoni industrial del Ripollès i un testimoni clau dels inicis de l’electrificació a Catalunya a començaments del segle XX.

Construïda entre 1903 i 1909, la central va ser impulsada per l’industrial Jaume Brutau i Manent amb l’objectiu de generar electricitat aprofitant les aigües del riu Ter. Inicialment, la producció energètica estava destinada a alimentar una fàbrica tèxtil situada a la Garrotxa, fet que va convertir aquesta instal·lació en una de les primeres de Catalunya a transmetre electricitat a llarga distància.

A partir de 1911, l’energia produïda també va permetre portar llum elèctrica a Vilallonga de Ter i a altres nuclis propers, millorant de manera decisiva la qualitat de vida i impulsant el desenvolupament econòmic de la vall.

La central aprofitava l’aigua captada a prop de Setcases, que era conduïda fins a l’edifici mitjançant una galeria subterrània de diversos quilòmetres. El fort desnivell del terreny, d’uns 178 metres, generava la pressió necessària per fer funcionar les turbines.

L’equipament original disposava de tres turbines, amb una potència total aproximada d’uns 700 kW, una xifra notable per a l’època. Aquesta capacitat permetia subministrar energia tant per a usos industrials com per a l’enllumenat públic i privat.