Cova del Lladre de Navàs

La denominada Cova del Lladre es troba en una roca situada a la zona intermèdia de la falda del Serrat del Puig Massó, que s’aixeca als peus de les ruïnes de l’església romànica de Sant Pere de l’Alou, amb una excel·lent vista panoràmica que permet veure el Montcau, la part superior de les agulles de Montserrat o el turó on hi ha el poblat ibèric del Cogulló, a Sallent.

La boca de la cova té una forma més o menys quadrada, i la cavitat interior és globular. Les dimensions són d'uns 2 m de diàmetre interior, i d'1,10 m d'alçada màxima. L'entrada fa 1 m aproximadament. El fet que la boca quedi alçada en dificulta l’accés. Per això, antigament s’hi devia pujar amb l’ajuda d’alguna escala o bé d’un arbre, segons informa el Mapa del Patrimoni de la Diputació de Barcelona.

Aquests jaciments rupestres del centre de Catalunya -en trobem també de forma molt abundant a Sant Mateu de Bages, Viver i Serrateix, Aguilar de Segarra i Prats de Rei per exemple- formen part d’un mateix sistema d’ocupació del territori altmedieval, basat en assentaments petits i dispersos excavats a la roca.

No es tractava de nuclis urbans, sinó d’espais diversos —hàbitats, eremitoris, estructures productives i necròpolis— que sovint coexistien o es complementaven dins un mateix entorn. En conjunt, podem barallar diverses hipòtesis que reflecteixen una manera d’habitar el territori marcada per l’aprofitament directe del medi natural, la vida rural autosuficient i/o, en alguns casos, la presència de pràctiques religioses eremítiques.

Una hipòtesis interessant i que aportem en aquesta descripció constata que gran nombre de forats excavats a la roca que es coneixen en aquesta zona tenen elements en comú, com són la seva situació a peu d’una antiga via de transhumància, la seva ubicació, dominant grans zones de pastures. Aquest conjunt d’elements, als quals cal afegir la gran densitat d’aquest tipus de forats en aquesta zona, corroboren com a mínim la seva possible utilització com a cabanes de pastor, en un indret que disposava de prats i planes, possiblement emprat des d’antic com a zona de descans, a mig camí de les rutes transhumants entre els Pirineus i les zones càlides del sud.

Aquest tipus de forats excavats per l’home a la roca, han estat identificats en ocasions com coves sepulcrals, en d’altres com eremitoris altmedievals o com simples fornícules utilitzades d’oratoris i fins i tot com algun tipus de forns.

I una darrera hipòtesi de treball considera que originàriament la majoria són coves prehistòriques destinades a enterraments, i que posteriorment foren reutilitzades.