El Pescalluna a Sant Feliu de Pallerols

La llegenda explica que, una nit clara de lluna plena, un home de Sant Feliu de Pallerols passejava prop del riu Brugent. En veure el reflex de la lluna sobre l’aigua, va creure que l’astre havia caigut al riu. Convençut que es tractava d’un fet extraordinari, va decidir intentar recuperar-la abans no se l’endugués el corrent.

Amb una cistella, un cove o un ganxo, segons les versions, l’home va començar a “pescar” la lluna, remenant l’aigua amb insistència. Com més ho intentava, més es desfeia el reflex, fins que finalment la lluna tornava a aparèixer intacta al cel, deixant el pescador desconcertat i, inevitablement, convertit en objecte de burla.

A partir d’aquí, els habitants de Sant Feliu van rebre el sobrenom de pescallunes, un malnom compartit amb altres poblacions catalanes però que, en aquest cas, ha arrelat amb una força especial.

Com moltes llegendes populars, la del Pescalluna juga amb la frontera entre la ingenuïtat i la saviesa popular. Tradicionalment, el terme “pescallunes” s’utilitzava de manera burleta per referir-se a algú somiador, despistat o excessivament il·lús.

Amb el temps, però, el significat s’ha capgirat. A Sant Feliu de Pallerols, ser pescallunes ha passat a entendre’s com una metàfora positiva: algú capaç de somiar, d’intentar allò que sembla impossible i de mirar el món amb una certa poesia.

També s’explica que, antigament, els avis advertien els infants que no s’acostessin massa al riu de nit “no fos cas que volguessin pescar la lluna”, una manera afectuosa de transmetre la llegenda i, alhora, inculcar prudència.

La història del Pescalluna de Sant Feliu de Pallerols és un exemple magnífic de com una llegenda senzilla pot esdevenir un element clau de cohesió i identitat. Arrelada al paisatge, transmesa oralment i reinterpretada amb el temps, aquesta figura continua viva perquè parla d’allò que defineix un poble: la seva capacitat de riure’s de si mateix i de convertir una burla en símbol.