Entre els camps que s’estenen suaus al terme de Quart i les primeres ondulacions que s’acosten a Girona, s’hi aixeca l’església de Santa Margarida, un temple d’origen romànic que sembla haver crescut de la mateixa terra que trepitja. És un edifici modest, rural, però carregat de memòria; un espai on la història ha anat deixant petges discretes, com si la pedra les hagués anat absorbint amb un respecte antic.
La nova església barroca de Quart s’alça serena, una nau única que respira sota la volta de creueria apuntada, on les capelles laterals custodien el silenci i l’absis semicircular, poligonal a l’interior, guarda la memòria dels segles: la nau, del segle XVI, la sagristia, gravada amb la data de 1668, i el cor que s’obre amb una porta de 1729, com un murmuri discret d’antics oficis i pregàries.
Però és la portada del 1748 la que ens parla amb veu clara: una obertura rectangular, flanquejada per columnes cilíndriques sobre pedestals prismàtics, que sostenen l’entaulament com si fos un sostre de pedra que protegeix la memòria. Al centre, una fornícula apetxinada alberga la imatge de Santa Margarida, la santa que observa, vigilant els passos dels fidels i els dies que passen.
Cada línia de pedra, cada corba, cada columna, és un gest de contemplació i devoció, una arquitectura que no crida, però convida a aturar-se, a deixar que el temps es tregui el mantell i la història ens parli. A la porta de Santa Margarida, la pedra es fa llengua i la llum, càntic, i l’entrada a l’església no és només un pas físic, sinó un pont entre passat i present, entre l’home i el que perdura.
El magnífic campanar s’alça al costat de tramuntana, vigia immòbil del temps i del poble, És un vestigi romànic que ha sobreviscut a Santa Margarida. Només el mur de llevant li fa companyia, record d’una època antiga, mentre la torre de planta quadrada guarda el seu silenci amb dignitat.
Els dos pisos superiors s’obren a les quatre cares amb finestres geminades, i les columnes llises que sostenen les grans mènsules semblen créixer del propi aire, sense cap floritura ni ornament, senzilles com el batec d’una tradició rural.
Algunes obertures havien estat tapiades, silencioses, fins que la restauració de 1983 les va tornar a despertar, per deixar passar la llum i els vents que acaricien la pedra.
L’aparell és de pedra menuda irregulars, però els angles i els arcs de les finestres s’afinen amb carreus ben tallats, testimoni de l’ofici dels mestres que van construir-la. La sobrietat i l’absència de bandes llombardes suggereixen una datació més tardana, potser a mitjans del segle XII, quan el romànic ja madurava en formes pures i essencials.
El campanar no crida, però parla amb el vent i la llum, i recorda que, fins i tot en la pedra més austera, viu la memòria d’un poble, la persistència d’una història i la bellesa del silenci.
Enfront mateix de l'església, trobem l’antiga casa de la rectoria construïda l'any 1573 i reformada el 1741, informació que ens aporta les dates esculpides a la llinda de la porta. Aquest edifici fou construït a instàncies del rector Joan Gich i la reforma del segle XVIII es correspon el rector Josep Ros (en una de les llindes apareix el seu nom). A la llinda de la porta d’accés del segle XVI es conserva inscrita la frase quod utile ide sit honestum -les coses útils han de ser honestes- i, un escut amb un griu alat, símbol heràldic del citat rector Gich.
