Església del Roser a la Colònia Palà de Navàs

Des de temps molt reculats, el mas Palà ja disposava d’un espai de culte propi en forma d’oratori o petita capella interior, testimoni d’una espiritualitat arrelada a la vida quotidiana de la finca. Dedicada a la Mare de Déu i a Sant Joan Baptista, aquesta doble advocació explica en bona part la reiteració del nom Joan entre els hereus de la nissaga.

Al llarg dels segles va ser objecte de diverses intervencions, entre les quals destaca la reforma de 1869, d’una certa envergadura. Més endavant, el 1879, va ser beneïda com a capella pública. A partir de la dècada de 1890, el temple ja funcionava plenament com a espai de culte i formació religiosa per a la colònia, amb presència de capellà propi. S’hi va incorporar un antic retaule procedent de l’oratori privat del mas.

La Guerra Civil va marcar un punt d’inflexió tràgic en la seva història. El temple va ser destruït i les imatges religioses cremades a la plaça davant de l’església. També es va perdre el retaule major, que havia substituït l’antic i que havia estat un regal de Joan de Palà a la seva esposa Patrocini Bertran. Aquell conjunt ornamental, de relativa recent instal·lació, compartia espai amb els altars laterals, mentre que el retaule antic del segle XVII, presidit per la Mare de Déu del Roser —molt venerada en època anterior— havia quedat integrat en una capella lateral. 

Amb la fi de la guerra, la capella va donar pas a una nova església de planta nova i estil neogòtic, que incorporà també l’advocació de Sant Llorenç de Brindisi, patró del mas i de la colònia. Aquesta devoció tenia arrels antigues, vinculades a un episodi considerat miraculós que el sant hauria protagonitzat l’any 1603, durant una estada a l’hostal del mas Palà en el transcurs d’un viatge per terres catalanes.

La gran reforma de postguerra va ser una de les intervencions més rellevants de la colònia a la dècada de 1940. Les obres, executades pel constructor cardoní Casimir Sala, van culminar amb la inauguració del nou temple el 24 de juny de 1942, en un acte presidit pel bisbe Comellas. El projecte va comptar amb la participació de diversos artistes i artesans, alguns procedents de Barcelona: els retaules van ser obra de l’escultor Josep Planas; la imatgeria religiosa es va realitzar als tallers del carrer de Sant Sever; els vitralls van anar a càrrec de Granell i Companyia; els treballs en pedra els va executar el marmolista manresà Josep Andreu Borges; la forja fou obra de J. Fló; i la fusteria, del mestre Santamaria de Cardona.

Posteriorment, l’església encara va ser objecte d’una segona fase de reformes a la dècada de 1950.