L’església parroquial de Sant Pere de Perafita és el principal edifici religiós del municipi i un dels elements més significatius del seu patrimoni històric. Les primeres referències documentals al lloc de Perafita apareixen ja l’any 909, i la parròquia de Sant Pere és esmentada de manera clara a partir del segle XI, fet que indica l’existència d’un temple romànic anterior.
Aquesta primera església romànica va donar servei a la comunitat durant segles, però amb el pas del temps va quedar petita i deteriorada. Per aquest motiu, al segle XVIII es va decidir construir un nou temple, de dimensions més grans i d’acord amb els gustos arquitectònics del moment, substituint gairebé completament l’edifici medieval.
Al llarg dels segles XIX i XX, el temple va patir diverses reformes i restauracions, especialment després de la Guerra Civil, quan es van perdre retaules i imatges.
L’edifici actual és una església de grans dimensions, amb planta rectangular i una sola nau ampla, flanquejada per capelles laterals comunicades entre si. Aquesta disposició crea un espai interior unitari i lluminós, adequat per a les celebracions litúrgiques i la vida parroquial.
A l’extrem oriental s’hi troba el presbiteri, mentre que al seu costat s’aixeca el campanar de planta octogonal, un dels elements més visibles del temple i un punt de referència del perfil urbà de Perafita. El conjunt arquitectònic respon a criteris de solidesa i funcionalitat, propis de l’arquitectura religiosa del segle XVIII.
Un dels elements més valuosos és el timpà romànic, procedent de l’antiga església medieval. Aquesta peça escultòrica, amb relleus de temàtica religiosa, constitueix un testimoni excepcional del passat romànic del poble i permet establir una continuïtat històrica entre el temple actual i els seus orígens. Al relleu escultòric es reconeixen els dos símbols: l’àliga de Sant Joan i l’àngel de Mateu; els altres dos cossos que s’endevinen a banda i banda de la meitat inferior de ben segur que es corresponen als altres dos símbols dels evangelistes: l’àliga de Sant Joan i el lleó de Sant Marc.
La façana principal de l’església s’obre a la plaça del poble i és un dels elements més singulars del conjunt. Lluny de ser plana o estrictament recta, presenta una lleugera curvatura, característica de l’arquitectura barroca, que li confereix moviment i presència.
L’accés es fa mitjançant una escala ampla de pedra, flanquejada per pilones acabades amb boles ornamentals, que reforcen el caràcter cerimonial de l’entrada. La porta principal, emmarcada amb pedra treballada, s’integra dins una façana sòbria però expressiva, pensada per causar impacte visual en arribar a la plaça.
Aquest conjunt d’escales, pilones i façana corbada crea una transició clara entre l’espai civil i l’espai sagrat. Tot i que al segle XIX es van projectar reformes per embellir encara més la façana, aquestes no es van arribar a dur a terme, fet que explica el seu aspecte actual, equilibrat i coherent amb l’edifici.
