La Font Vella de la Palma d'Ebre ***

La Font Vella fou durant segles el cor silenciós de la vida del poble, el lloc on l’aigua naixia amb una veu antiga i pacient per alimentar la set de generacions senceres. Fins l’any 1924, les seves aigües clares van córrer fidels entre mans cansades, càntirs i converses compartides a l’ombra dels arbres. Però amb l’arribada de l’aigua de l’hort de Sant Pere, la vella font va començar a retirar-se lentament cap al record. Aquell canvi va desfer dues arcades i part de l’escala de pedra que conduïa fins a la font i als abeuradors de la plaça, com si el temps mateix hagués volgut esborrar els passos de tanta gent que hi havia baixat. Alguns diuen que el seu origen podria ser àrab, i potser per això encara conserva aquell misteri antic, com un eco d’altres segles amagats sota la molsa i la pedra humida.

La vall de la Font Vella és un refugi fresc i ombrívol, una petita terra secreta on l’aigua regala vida a cada racó. Entre joncs i bogues, esbarzers i herbes tendres, el barranc respira amb la calma dels indrets intactes. A la vora de l’aigua corrent hi floreixen els lliris grocs, la salicària tenyeix els marges de tons violacis i la menta borda escampa la seva aroma humida entre el silenci dels matins. Camps de conreu i horts abraçen aquell paisatge viu, mentre ocells, insectes i petites criatures troben recer en aquella natura generosa.

L’any 1976, però, la vall va canviar de rostre amb la construcció de les piscines municipals. No van ser unes piscines qualsevols: van néixer de les mans del poble, de la força humil i noble del veïnat. Cada casa hi aportava jornals, cada família una part del seu esforç, i així, pedra a pedra, somni a somni, la Palma es convertí en un dels primers pobles de la comarca a gaudir d’un espai de lleure compartit. Aquelles piscines van ser molt més que aigua i ciment; eren l’orgull d’un poble unit, el reflex d’una comunitat que sabia construir futur des de la solidaritat.

Amb els anys, però, l’embassament va tornar a transformar el destí de la vall. El 2001 les piscines van quedar abandonades, condemnades al silenci perquè aquell barranc havia de convertir-se en via d’evacuació en cas d’emergència. I així, entre ruïnes cobertes de vegetació i el murmuri persistent de l’aigua, la Font Vella continua guardant la memòria del poble: la dels dies antics, la del treball compartit i la d’una vall que mai no ha deixat de bategar sota el pas del temps.