La Roca de Pelancà i la seva església de la Pietat a Vilallonga de Ter

En un racó amagat de la vall del Ter, La Roca de Pelancà s’aixeca com un vestigi suspès entre el cel i la terra. Les pedres del poble, escampades en esglaons que s’adapten al penyal, guarden memòries de temps antics, quan murs i torres defensaven homes i bestiar dels perills que la història portava amb si. Cada racó, cada portal i cada carreró estret sembla murmurar històries d’antics senyors, de veïns vigilants i de generacions que van viure amb la mirada posada en les muntanyes i en el riu que mai no descansa.

A la cúspide, com un cor que batega silenciós sobre la roca, hi ha l’església de la Pietat. Humil i solemne alhora, la seva nau rectangular s’acosta a la roca com si hagués crescut d’ella mateixa. Les parets de carreus rústics i la coberta de volta de canó parlen d’un romànic senzill, fet per servir la fe més que per impressionar. L’espadanya, petita i austera, observa el poble amb paciència centenària, mentre els raigs de sol matinals travessen les finestres, dibuixant ombres que semblen dansar sobre les pedres gastades.

Els habitants d’ahir i d’avui han caminat per aquests carrerons, entre cases que s’agafen a la roca, sentint el batec del poble i escoltant el vent com un testimoni del temps. La fortalesa de la roca, l’església que protegeix la Pietat i els racons que s’entrellacen entre les pedres creen un univers on la història és tangible, però també poètica, un lloc on cada pedra és un vers i cada ombra, un record que perdura.