Mare de Déu de Montserrat o Moreneta i Cambra del Tron ***

El tron de la Mare de Déu, en forma de retaule, consisteix en un mur d’argent daurat, del mig del qual s’aixeca un pedestal destinat a sostenir la Santa Imatge, emparada per un cobricel. La base quadrada on reposa el sòcol d’argent, està constituïda amb pedra de la mateixa muntanya i treballada per l’escultor Granyer, i en ella hi figura la imatge de l’Arcàngel Sant Miquel, patró de la muntanya. En una arqueta hi ha dipositades 54 pedres procedents dels cims de Montserrat, ofrena dels excursionistes i escaladors.

Damunt d’aquesta base i presidint el podi, la imatge de Sant Jordi, flanquejada pels escuts de Catalunya i de Montserrat. A cada costat una imatge de Santa Victòria i una de Sant Iscle (copatrons de la muntanya). Sota dels retaules de la Nativitat i de la Visitació, les figures de Sant Joan i de Sant Pere envoltades pels escuts dels bisbats de Catalunya.

Les dues ales grans d’argent que flanquegen a la Moreneta i constitueixen el retaule són: a l’esquerra, la Nativitat; a primer terme figuren les llevadores després de banyar a la petita Verge, al fons vora la finestra Santa Anna al llit, curosament tractada per una tercera dona. La llegenda que l’envolta diu (amb llatí): Els monjos acomplint els vots piadosos del poble, t’instauren solemnement en aquest soli de bellesa, per las mans de l’abat Aureli i del abat Antoni. Accepteu-lo amb complaença oh Verge, i intercediu per nosaltres. A la dreta, l’escena de la Visitació. Elisabet s’inclina reverent davant Maria en el moment de dir-li: Beneïda sou vós entre totes les dones i beneït el fruit del vostre ventre. Darrera en oració, hom veu a Zacaries, amb la tiara i les vestidures sacerdotals. La llegenda que l’envolta diu (en llatí): Beneït el poble que et reconeix per patrona, vestit ja de porpra de tanta sang dels màrtirs, devotíssim lliura els seus regals, amb la benedicció dels seus bisbes, perquè tinguis un tron digne i bell.

Els dos canelobres d’alabastre situats als costats del tron són obra de Pere Jou, i tenen escultures que evoquen les processons dels pelegrins que han venerat a La Moreneta. Les nou llànties d’argent que volten l’estança representen a les vuit diòcesis de Catalunya: Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Vic, Solsona, La Seu d’Urgell, Tortosa i la que fa nou representa a Montserrat.

Quan es va decidir d’alleugerir-la dels vestits postissos que amagaven la seva graciosa figura es va veure clar que, amb la nova aparença de la imatge, la corona, el ceptre i els lliris de puresa l’haurien desfigurada. Van decidir no posar-los, però no per això havien de deixar amagades unes joies tant significatives i van pensar de fer-les dur (coronant el tron) per quatre figures d’àngel. Els quatre àngels sostenen els atributs amb les mans velades, segons el respectuós costum en temps de l’Edat Mitjana. Els dos del mig, drets, amb la corona – agenollats, el de la dreta duu el ceptre i el de l’esquerra els lliris. Les quatre figures foren modelades per l’escultor Llaurador i han estat cisellades per l’orfebre Mostany.

Atenció especial mereix la cúpula, on el mosaic fou el material més adequat per un recinte tant preciós. Explica la Bíblia, que Déu s’aparegué al profeta Isaïes assegut en un soli alt, els serafins eren damunt seu, sis ales l’un, sis ales l’altre. S’aparegué al profeta Ezequiel assegut en un tron de safir voltat d’una aureola de foc irisat, entre els quatre misteriosos éssers alats del Tetramorf. També s’aparegué a Sant Joan a Patmos. Un cercle tanca la cúpula i la separa dels símbols del Tetramorf que en són la continuació geomètrica. Dintre d’ell, quatre serafins, sis ales l’un sis ales l’altre volten el cercle irisat des de on la ma del Pare assenyala a la Verge. Els serafins il·luminats des del cercle central (que semblen sostenir amb dues de llurs ales) aquestes mateixes ales projecten sobre el seu rostre una ombra que arriba als ulls i els priva d’enlluernar-se amb la divina resplendor.

Els quatre símbols del Tetramorf, els éssers alats, representen els quatre aspectes de la natura de Crist que corresponen als quatre moments principals de la seva vida:  el naixement, la mort, la resurrecció i l’ascensió. També han estat identificats com els quatre Evangelistes: Sant Mateu (l’Evangelista de l’Encarnació i la raó humana) és representat amb l’home alat. Sant Marc (Evangelista de la Resurrecció) representat amb el lleó. Sant Lluc (Evangelista de  la Passió i el sacrifici) representat amb el brau de l’holocaust. Sant Joan (l’Evangelista de l’Ascensió) representat amb l’àliga.

Al Cambril de la Mare de Déu també està representat el dogma de la Santíssima Trinitat. La mà del Pare Celestial, junt amb el colom penjat per una cadeneta del centre de la cúpula, i el nen Jesús assegut a la falda de La Moreneta, completen la Santíssima Trinitat (Pare, Fill i Esperit Sant).

La cambra del tron de la Mare de Déu, visible des de la nau central, està enterament coberta de mosaics venecians, dissenyats per Josep Obiols i realitzats per Santiago Padrós. Hi trobem a Maria simbolitzada com a Mare de la Humanitat. La Mare dels Apòstols, la Mare de l’Església, la Mare de Catalunya, la Mare dels Monjos i la Mare dels Pelegrins.

El gran mosaic de l’ala d’entrada, a la dreta mirant el tron, representa a Crist en la creu en el moment de constituir a la seva mare, com a Mare de tota la Humanitat. Hi està representada la persona de Sant Joan que apareix a la dreta – La Verge apareix a l’esquerra – al fons la ciutat de Jerusalem. Damunt del braços de la creu, baixant del cel, apareixen dos àngels brandant llurs encensers; en el centre de la composició la figura del Crist, no vençuda per la mort sinó vencedora d'ella.  Tota l’escena pren vida amb la llegenda “Ecce Mater Tua”. Vora la creu de Jesús hi apareix la seva mare i la germana de la seva mare, la dona de Cleofàs i Maria Magdalena.  Jesús veié a la seva mare i al costat de ella, el deixeble que ell estimava: Mare aquí tens el teu fill. Després digué al deixeble: Aquí tens a la teva mare Ecce Mater Tua.

Al brancal esquerra s’hi representa a Maria com Mare dels Apòstols. És el dia de l’Ascensió. Crist acaba de pujar al cel. Els apòstols han quedat sols, però Maria enmig d’ells els empara. Damunt dels núvols es veu a Crist triomfant i damunt de ell els àngels que baixen del cel a rebre’l.

Al brancal dret, Maria com a Mare de l‘Església. Hom veu als apòstols que, desprès de l’Ascensió s’han reunit al Cenacle, pregant en torn de Maria.  Baixa del cel el Foc de l’Esperit Sant proclamant l’Església de Crist. La seva maternitat és marcada per la llegenda “Mater Eccesiae”.

Els mosaics de l’ala de sortida, presenten a Maria com a Mare de Catalunya, significant que, la maternitat de Maria damunt dels catalans, es manifesta a través de Montserrat. Veiem al Papa Lleó XIII assegut reben la súplica del bisbe Josep Maria de Urquinaona, que apareix agenollat davant del Papa, amb la testa nua però la mitra al seu costat, a terra, esperant la corona amb les mans velades en senyal de respecte, i demanant el patronatge de la Mare de Déu de Montserrat sobre Catalunya. Al costat del Sant Pare y com a testimoni, el Cardenal Benavides. Darrera del bisbe Dr. Urquinaona hi ha l'abat Muntadas. El bisbe Urquinaona va defensar  aferrissadament  aquella causa, que el govern espanyol volgué impedir per tots els mitjans i considerava aquella petició com un acte polític de separació. Les pressions espanyoles  van aconseguir que la butlla pontifícia esborrés el nom de Catalunya i que la Mare de Déu de Montserrat fos proclamada Patrona de les Diòcesis catalanes.

Al centre, Sant Pere, revestit amb el pal·li, com a encarnació de la Jerarquia i del Sacerdoci de l’Església, pontifica i beneeix allò que està fent Lleó XIII (que declara a la Verge de Montserrat, Patrona de Catalunya). Al fons un doble paisatge assenyala el paral·lelisme entre Roma i Montserrat. A una banda tres de les cinc basíliques majors de Roma: la Vaticana – Santa Maria la Major – i Sant Pau d’Extramurs i a l’altra banda la muntanya de Montserrat.

Al brancal de la dreta, Maria com a Mare de la Comunitat. En el Santuari de Montserrat, Sant Benet dret, amb mitra i estola, pectoral i bàcul lliurant la Regla Monacal a la família monàstica de Montserrat. A la seva dreta Sant Gregori (amb el colom de l’Esperit Sant damunt l’espatlla) i a la seva esquerra l’abat Oliva (caracteritzat amb una branca d’olivera). Sota d’ells agenollat, l’abat Garcia Cisneros – el germà Josep de Sant Benet més conegut com a “el venerable de les llànties” (amb una llàntia a la mà), el prior Jaume de Vivers, l’abat Argerich, el pare Bernat Boil (acompanyà a Colom en el seu viatge a Amèrica i por ser reconegut per una esfera terrestre que porta a la mà), un ermità i un escolà com a representació de l’escolania.

Al brancal de l’esquerra, Maria com a Mare dels Pelegrins. A la fila de dalt el fundador del cenobi l’abat Oliba, Jaume I el Conqueridor, i l’Emperador Carles I d’Espanya i V d’Alemanya. Per sota, Sant Ignasi de Loyola, Sant Josep de Calassanç i uns pelegrins anònims. A la part inferior el representant de la poesia catalana mossèn Cinto Verdaguer, el bisbe Torres i Bages,  Antoni Gaudí, Lluís Millet, Joan Llimona (l’autoretrat de l’artista recorda al pobre del retaule de la capella de Sant Martí de Tours), també una dona (la benefactora Francesca Bonnemaison) i uns nens en representació dels nens i nenes de la nostra terra. Presideix l’escena, al sostre, La Moreneta sostinguda per dos àngels.

Des de la nau central de l’església, la cambra espurnejant d’or i de pedreria on s’allotja la Santa Imatge es veu emmarcada per un triomfal arc de mosaics. A la part més alta, dos àngels sostenen volant la creu que presideix el conjunt. Les escenes escollides als brancals, al·ludeixen a les quatre Témpores i van acompanyades de llegendes que aclareixen llur sentit. Les Témpores són l’adaptació cristiana d’una practica pagana de l’antiga Roma, que consistia en oferir sacrificis per aconseguir bones collites. L’Església va afegir a aquesta celebració, la idea de la propagació de la vida sobrenatural per mitjà del sacerdoci. Per això les Témpores es tornaren en dies d’oració per els que tenien que ésser sacerdots.

Text: Ramon Esteva Selva a www.totsobremontserrat.cat