❮
❯
Ajuntament de la Ràpita
Pl. Carles III, 13
43540
Tel: 977 74 01 00
Ajuntament de la Ràpita
Pl. Carles III, 13
43540
Tel: 977 74 01 00
Sota unes onades de ferro damunt les quals navega un vaixell i una mitja lluna, una gran placa commemorativa recorda un fet històric que va marcar la vida del segle XVII: "Del 15 de juny al 10 de setembre de 1610 van ser expulsats per aquest port dels Alfacs 41.952 moriscos provinents de Catalunya i d’Aragó. La Generalitat de Catalunya, la Generalitat Valenciana i el poble de la Ràpita s’honoren en erigir aquest monument commemoratiu, testimoni perenne de concòrdia entre els pobles i ferm desig que mai ningú es vegi allunyat de la terra que estima. La mar dels Alfacs mantindrà sempre viu el record dels moriscos expulsats. Setembre 1990".
Portfangós, el blog d’història del Delta de l’Ebre descriu de forma molt detallada i divulgativa la importància de la presència musulmana en aquestes terres i el procés d’empitjorament de les relacions amb els cristians a mesura que passaven les centúries fins arribar a la seva expulsió: “A partir de l’any 714 i durant més de 400 anys els musulmans van ser els amos d’estes terres. En este llarg període van explotar les salines i les pesqueres del Delta; van practicar la ramaderia a les amples pastures de la ribera; van utilitzar els ports naturals per atacar la Catalunya cristiana amb les seues armades; van crear una fortalesa militar i un centre religiós a la Ràpita; van establir la seua base estratègica a Turtuxa, i van crear diverses almúnies –explotacions agrícoles- a la ratlla del Delta, entre elles les de Burjasénia, l’Aldea, l’Antic, la Granadella i Camarles. També sabem que van construir el primer sistema de torres de defensa contra l’enemic cristià del nord, com corresponia a una terra de frontera. Quan Ramon Berenguer IV, l’any 1148, va aconseguir la rendició de la Tortosa àrab i el domini del territori de la riba de l’Ebre molts musulmans van marxar cap el sud, però d’altres es van quedar (...) a tots se’ls va permetre conservar la religió, les lleis i les institucions tradicionals islàmiques (...) la permissivitat inicial amb el seu tipus de vida es va anar convertint en intransigència fins que l’any 1525, tots els musulmans de la Corona d’Aragó van ser obligats a convertir-se al cristianisme. A partir d’aquell moment se’ls va denominar moriscos –musulmans que s’havien passat al cristianisme- (...)"
"(...) Pels documents conservats, podem afirmar que hi havia la convicció que els moriscos de l’Ebre no suposaven cap perill. Després de tants anys, parlaven català i havien oblidat l’àrab, vestien a la catalana i, almenys oficialment, practicaven el cristianisme i, en general, eren uns membres més de la comunitat. De totes maneres, els moriscos de l’Ebre no es devien sentir segurs del tot perquè, sabedors de l’estat d’opinió adversa que s’estava generant en els diversos regnes peninsulars, intentaven dissoldre’s entre els cristians i passar el més desapercebuts possible. Un exemple d’esta actitud la trobem en la seua política matrimonial. Procuraven que les seues filles es casessin amb cristians vells – en el sentit de cristians purs- millorant les seues dots el més que podien, encara que fos a canvi de perdre part del seu patrimoni. Esta mescla, que per als cristians vells no deixava de ser un bon negoci, al cap dels anys va arribar a ser molt important i s’estenia a la majoria de les cases, i feia que cada vegada fos més difícil diferenciar un cristià vell d’un morisc.”
La crisi va esclatar definitivament el 9 d’abril de 1609, quan el rei Felip III va aprovar l’expulsió de tots els moriscos dels seus regnes (...) Els primers expulsats, aquell mateix any, serien els moriscos valencians, que eren molt nombrosos i representaven una tercera part de la població. L’any següent els va tocar rebre als moriscos aragonesos i catalans. Els primers eren aproximadament uns 40.000, però els catalans just arribaven als 5.000, i es trobaven concentrats a les Terres de l’Ebre i del Segre (...) Immediatament es va posar en marxa la maquinària de l’expulsió. Es va triar el port dels Alfacs per la seua gran capacitat i perquè era la sortida natural per als moriscos catalans i també pels aragonesos que, en la seua major part, baixarien pel riu. Sabem que els moriscos de l’Ebre van fer tot el que van poder per evitar l’expulsió.
A banda de l’expulsió, cal dir que els moriscos van ser espoliats de la major part dels seus béns i que fins i tot se’ls van cobrar les despeses del seu trasllat al nord d’Àfrica. Amb tot, sabem que el viatge als Alfacs i la posterior expulsió van ser força pacífics i que els moriscos catalans i aragonesos es van comportar amb molta docilitat i que van acceptar amb resignació el seu destí. Un testimoni de l’època afirmava que “un comissari, un porter i un trompeter en portaven i regien 6.000, 1.000 o 2.000 moros sense cap resistència ni mort de cap cristià”.
A partir de primers de juny de 1610, a la Ràpita, “ en la part del Port més junta i contigua a la casa de dit monestir”, al voltant de la zona de l’actual mercat del poble, es van començar a reunir desenes de milers de persones que marxaven expulsades. A esta gentada se li havien d’afegir els soldats desplaçats al lloc, els mariners i els forçats de vint-i-cinc o trenta galeres i d’uns cent cinquanta vaixells de diverses capacitats. L’operació va durar gairebé quatre mesos i es va donar per acabada el dia 16 de setembre de 1610 en què tot va quedar “net i expedit” segons les cròniques.”
Us proposem ampliar informació i continguts de la història de les Terres de l’Ebre en aquest extraordinari blog que permet apropar-nos al coneixement de la nostra terra: Portfangós.
Portfangós, el blog d’història del Delta de l’Ebre descriu de forma molt detallada i divulgativa la importància de la presència musulmana en aquestes terres i el procés d’empitjorament de les relacions amb els cristians a mesura que passaven les centúries fins arribar a la seva expulsió: “A partir de l’any 714 i durant més de 400 anys els musulmans van ser els amos d’estes terres. En este llarg període van explotar les salines i les pesqueres del Delta; van practicar la ramaderia a les amples pastures de la ribera; van utilitzar els ports naturals per atacar la Catalunya cristiana amb les seues armades; van crear una fortalesa militar i un centre religiós a la Ràpita; van establir la seua base estratègica a Turtuxa, i van crear diverses almúnies –explotacions agrícoles- a la ratlla del Delta, entre elles les de Burjasénia, l’Aldea, l’Antic, la Granadella i Camarles. També sabem que van construir el primer sistema de torres de defensa contra l’enemic cristià del nord, com corresponia a una terra de frontera. Quan Ramon Berenguer IV, l’any 1148, va aconseguir la rendició de la Tortosa àrab i el domini del territori de la riba de l’Ebre molts musulmans van marxar cap el sud, però d’altres es van quedar (...) a tots se’ls va permetre conservar la religió, les lleis i les institucions tradicionals islàmiques (...) la permissivitat inicial amb el seu tipus de vida es va anar convertint en intransigència fins que l’any 1525, tots els musulmans de la Corona d’Aragó van ser obligats a convertir-se al cristianisme. A partir d’aquell moment se’ls va denominar moriscos –musulmans que s’havien passat al cristianisme- (...)"
"(...) Pels documents conservats, podem afirmar que hi havia la convicció que els moriscos de l’Ebre no suposaven cap perill. Després de tants anys, parlaven català i havien oblidat l’àrab, vestien a la catalana i, almenys oficialment, practicaven el cristianisme i, en general, eren uns membres més de la comunitat. De totes maneres, els moriscos de l’Ebre no es devien sentir segurs del tot perquè, sabedors de l’estat d’opinió adversa que s’estava generant en els diversos regnes peninsulars, intentaven dissoldre’s entre els cristians i passar el més desapercebuts possible. Un exemple d’esta actitud la trobem en la seua política matrimonial. Procuraven que les seues filles es casessin amb cristians vells – en el sentit de cristians purs- millorant les seues dots el més que podien, encara que fos a canvi de perdre part del seu patrimoni. Esta mescla, que per als cristians vells no deixava de ser un bon negoci, al cap dels anys va arribar a ser molt important i s’estenia a la majoria de les cases, i feia que cada vegada fos més difícil diferenciar un cristià vell d’un morisc.”
La crisi va esclatar definitivament el 9 d’abril de 1609, quan el rei Felip III va aprovar l’expulsió de tots els moriscos dels seus regnes (...) Els primers expulsats, aquell mateix any, serien els moriscos valencians, que eren molt nombrosos i representaven una tercera part de la població. L’any següent els va tocar rebre als moriscos aragonesos i catalans. Els primers eren aproximadament uns 40.000, però els catalans just arribaven als 5.000, i es trobaven concentrats a les Terres de l’Ebre i del Segre (...) Immediatament es va posar en marxa la maquinària de l’expulsió. Es va triar el port dels Alfacs per la seua gran capacitat i perquè era la sortida natural per als moriscos catalans i també pels aragonesos que, en la seua major part, baixarien pel riu. Sabem que els moriscos de l’Ebre van fer tot el que van poder per evitar l’expulsió.
A banda de l’expulsió, cal dir que els moriscos van ser espoliats de la major part dels seus béns i que fins i tot se’ls van cobrar les despeses del seu trasllat al nord d’Àfrica. Amb tot, sabem que el viatge als Alfacs i la posterior expulsió van ser força pacífics i que els moriscos catalans i aragonesos es van comportar amb molta docilitat i que van acceptar amb resignació el seu destí. Un testimoni de l’època afirmava que “un comissari, un porter i un trompeter en portaven i regien 6.000, 1.000 o 2.000 moros sense cap resistència ni mort de cap cristià”.
A partir de primers de juny de 1610, a la Ràpita, “ en la part del Port més junta i contigua a la casa de dit monestir”, al voltant de la zona de l’actual mercat del poble, es van començar a reunir desenes de milers de persones que marxaven expulsades. A esta gentada se li havien d’afegir els soldats desplaçats al lloc, els mariners i els forçats de vint-i-cinc o trenta galeres i d’uns cent cinquanta vaixells de diverses capacitats. L’operació va durar gairebé quatre mesos i es va donar per acabada el dia 16 de setembre de 1610 en què tot va quedar “net i expedit” segons les cròniques.”
Us proposem ampliar informació i continguts de la història de les Terres de l’Ebre en aquest extraordinari blog que permet apropar-nos al coneixement de la nostra terra: Portfangós.
Veure la pàgina principal amb totes les experiències
Passejada a l'entorn del Passeig Marítim i l'Avinguda dels Alfacs de la Ràpita