Passejada pel poble de Montoliu de Segarra

Al capdamunt d’una carena que sembla sospirar amb el vent, s’alça Montoliu de Segarra, petit i silenciós, com si el temps hi hagués decidit reposar. A 689 metres d’altitud, el poble observa pacientment els horitzons de la Segarra, allargant la seva mirada cap a ponent, seguint la serra que neix del tossal de la Guàrdia. Amb prou feines una quarantena d’habitants, Montoliu és més un batec que no pas un lloc: una presència discreta, però plena d’història.

El seu nucli antic es desplega amb senzillesa, com un poema breu: un carrer llarg que travessa el poble i un altre de més curt que s’enfila fins a l’església, tots dos protegits antigament per un únic portal. Encara avui, entre pedres que han vist segles, s’intueixen les restes del vell castell que, com un vigilant antic, dominava la vida del poble.

L’església de Sant Salvador de Montoliu guarda dins els seus murs la memòria dels terratrèmols de 1427 i 1428, que la van ferir profundament. Reconstruïda amb el pas del temps, avui s’alça amb elegància neoclàssica, amb una nau central i dues de laterals, com si abracés els fidels sota una arquitectura serena i equilibrada.

A poca distància, cap a ponent, una torre de defensa cilíndrica s’erigeix solitària. Des d’allí, la vista s’obre com un mar de terres ondulades: la Baixa Segarra i l’Urgell s’estenen als peus de qui s’hi atura, convidant a la contemplació i al silenci. Entre les cases antigues, destaca la dels Vilar, testimoni mut de generacions que han donat vida a aquests carrers.

La història de Montoliu s’endinsa en els segles com arrels fondes: ja apareix esmentat en documents antics, vinculat al castell de l’Ametlla, i el seu castell és documentat l’any 1079. Va passar per mans nobles —de Guillem Miró a Guillem Dalmau i Solestenda— i formà part del comtat de Manresa i del bisbat de Vic. Més endavant, la família Cervera en tingué el domini, fins que el monestir de Santes Creus n’assumí el control civil durant segles, fins a la fi de l’Antic Règim.

A l’entrada del carrer Major, sota l’església, dos grans arcs de petites dovelles recorden un passat protegit i recollit. Entre ells, un portal adovellat suggereix l’antic pas cobert que, potser, donava accés al clos medieval. Travessar-lo és com creuar un llindar invisible entre èpoques, on cada pedra guarda un fragment d’història i cada ombra, un record