Passejada pel poble de Cabestany a Montoliu de Segarra

Al sector meridional del terme, allà on els altiplans s’estenen com una pell suau entre les valls dels rius Cercavins i Corb, s’alça un petit nucli que sembla resistir el pas del temps amb una discreta obstinació. És un indret de silenci dens, de pedres que parlen fluix i de paisatge obert, on el cel sembla més ample.

El poble, modest i recollit, es dibuixa en un grapat de cases que s’agrupen com si busquessin escalf mutu. Els seus carrers, estrets i sinuosos, conserven encara arcs i fragments de pedra medieval que evoquen una antiga fortificació, com si el record de les muralles persistís en cada racó. Sota el nucli, una font d’aigua generosa brolla amb constància, com un cor ocult que manté viva la memòria del lloc.

L’església de Sant Joan, vinculada a Santa Maria de la Guàrdia Lada, s’erigeix com a testimoni dels segles. Tot i les reformes que n’han modificat l’aspecte, encara conserva l’essència romànica en els seus murs, en la sobrietat de les formes i en la quietud que s’hi respira. És un espai on el temps no s’ha aturat, però tampoc no ha esborrat del tot les seves empremtes.

La història d’aquest indret es remunta, com a mínim, a l’any 1075, quan apareix documentat en el conveni entre Hug Dalmau i Guifré Bonfill, un testimoni primerenc de les relacions feudals que estructuraven el territori. A la segona meitat del segle XIII, el lloc fou donat o venut a l’orde dels hospitalers, que no en consolidaren plenament el control fins al segle XIV, quan obtingueren la castlania; l’any 1327, aquest càrrec era exercit per Saura de Rajadell.

Cap a finals del segle XIV, la vida del poble es transformà amb accions com les de fra Jordi de Maçons, que vers el 1384 impulsà la recuperació i explotació de terres fins aleshores ermes. En aquell temps, el nucli comptava amb uns pocs focs —sis cap al 1380—, una xifra que parla d’una comunitat petita però arrelada. El 1371, juntament amb la torre d’Albió de Llorac, formava part de la comanda de Vallfogona de Riucorb, i en aquells mateixos anys els hospitalers n’adquiriren el mer i mixt imperi, és a dir, la plena jurisdicció civil i criminal.

L’any 1406, el lloc passà a integrar una nova comanda amb la Guàrdia Lada, i posteriorment restà sota la dependència de la d’Espluga de Francolí, situació que encara consta documentada els anys 1752 i 1831. Ja en època contemporània, al segle XIX, el poble arribà a constituir-se com a municipi independent, tot i que amb el temps tornaria a integrar-se en estructures administratives més àmplies.

Així, entre dades i silencis, entre documents antics i pedres gastades, el poble continua existint com una petita illa de memòria. Encara avui, en la quietud dels seus carrers i en la mirada pausada del paisatge, es pot intuir una continuïtat profunda, com si cada pedra guardés, amb una fidelitat discreta, la història d’allò que ha estat i que, d’alguna manera, encara perdura.