Passejada pel poble de l'Ametlla de Segarra a Montoliu de Segarra

L’Ametlla de Segarra, amb la discreció dels pobles que han après a viure en silenci, s’alça a 704 metres d’altitud en un promontori entre el riu Corb i el Cercavins. A l’extrem sud-occidental del terme, gairebé a tocar de Vallfogona de Riucorb, aquest petit nucli observa el pas del temps amb una calma gairebé immutable, com si cada pedra guardés un secret antic.

Al capdamunt, l’església de Sant Pere conserva encara l’alè del romànic, tot i les ferides que li deixaren els terratrèmols de 1427. La seva estructura, senzilla i austera, respon a aquell romànic rural de l’interior de Catalunya, més sobri que monumental, però carregat d’una bellesa sincera. A prop, la silueta d’una torre cilíndrica —resta del vell castell— s’aixeca malmesa però tossuda, resistint amb dignitat els embats dels segles. Amb els seus aproximats tretze metres d’alçada, murs gruixuts i interior estret, sembla encara preparada per vigilar l’horitzó, tal com ho feia quan, des d’allí, s’encenien alimares visibles des de molt lluny.

La història de l’Ametlla s’escriu amb noms de comtes i llinatges. L’any 1077, els comtes de Barcelona Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II cediren el castell, encara inacabat, a Ecard Miró i a la seva esposa Magència. El seu terme, ben definit, limitava amb terres de la Guàrdia Lada, Cabestany, Guimerà i altres indrets veïns, dibuixant un mapa de fronteres vives. Amb el temps, el domini passà per mans diverses: els Concabella, que el 1215 el transferiren als hospitalers, i els Jorba, que n’exerciren la castlania. Sota l’orde hospitaler, el lloc s’integrà dins la comanda de Cervera, que hi exercia jurisdicció plena.

Però no tot fou estabilitat. A inicis del segle XV, la vila, colpejada per epidèmies i guerres —especialment el conflicte contra Joan II—, es trobava greument despoblada. Les autoritats de Cervera hagueren d’impulsar-ne la recuperació, intentant retornar la vida a uns carrers que havien quedat en silenci.

Avui, entre aquest llegat, destaquen alguns edificis que encara parlen amb veu pròpia: la torre del castell, l’església de Sant Pere, i cases com Cal Castell o Cal Perelló. Aquesta darrera, adquirida per la família Perelló el 1530, s’alça com un casal noble de planta quadrada a la part alta del poble. La seva gran sala, construïda el 1635, s’obre amb un sostre elevadíssim i una mirada privilegiada sobre les terres de l’Urgell, com si volgués abraçar l’horitzó.

I així, entre pedres antigues i paisatges oberts, l’Ametlla de Segarra continua existint amb una bellesa callada, fidel a la seva història i a aquella manera tan seva d’habitar el temps. Cada segon diumenge de setembre, la festa major trenca la quietud i recorda que, malgrat la seva petitesa, el poble encara batega amb força pròpia.