Des de finals del segle XIX, els vilatans de Montferri i pobles del voltant, tenien la tradició d’anar en peregrinació fins al Santuari de Montserrat després de la verema, cap a mitjans del mes d’octubre a fi de donar gràcies a la Verge bruna per la collita de l’any.
Amb la idea d’apropar la Mare de Déu al territori, el jesuïta Daniel Vives, nascut a Montferri, es va plantejar la idea de construir un santuari en un dels turonets del poble que era de la seva familia, al cim del turó del Corralet.
El santuari de la Mare de Déu de Montserrat, adscrit a la parròquia de Sant Bartomeu, va ser projectat per l’arquitecte Josep Maria Jujol i Gibert, deixeble de Gaudí, emparentat de lluny amb el promotor de l’obra. El 15 de novembre de 1925 es van iniciar les obres amb la col·locació de la primera pedra d’aquest nou santuari a imatge i semblança de les muntanyes de Montserrat. L'estructura, es va construir a partir de cent vint arcs catenaris i amb forma de vaixell orientat cap a Montserrat.
El santuari no es va acabar per manca de recursos econòmics. L'any 1930 s'aturaren les obres i després, per causa de la guerra, ja no es van reprendre. Durant la postguerra, es diu, que Jujol va inspeccionar l'estat del santuari, però es va desanimar totalment en veure el seu estat. L’obra va quedar abandonada durant dècades.
El santuari aprofita el desnivell del tossal. Així el cambril de la Mare de Déu s'uneix al pendent del terreny mitjançant arcs parabòlics. L'edifici, de planta poligonal, està format per triangles de diferents proporcions, fet que crea un perímetre desigual de 24 segments. La fletxa central o cúpula que inclou el prebisteri, coronada per una creu, fa una alçària de 27 metres i està envoltada per un seguit de cúpules de mides i formes diverses que recorden el perfil de Montserrat.
Tota l’estructura està formada per arcs parabòlics o catenaris sense que hi intervingui cap paret. Es tracta d’una construcció molt atrevida amb molt poca base i amb molta altura. El cambril està pensat com a Montserrat, amb una escala a la dreta i a l’esquerra per facilitar la veneració de la Moreneta. Les portes són de ferro forjat i les baranes, còpia idèntica d’unes baranes dissenyades pel mateix Jujol.
Seguint l'estela modernista, Jujol volia establir una connexió directa entre l'ermita i la terra, de manera que va decidir optar per una textura que suggerís els elements de l'entorn natural que l'envoltava: les formes arrodonides de les roques de la muntanya de Montserrat.
Els elements predominants en la construcció són els arcs parabòlics, els forjats de les reixes de les finestres, i la sobrietat amb què s'hi combinen els materials emprats: ciment pòrtland i arena. Tot i que els materials emprats eren senzills i la mà d'obra era bàsicament obtinguda pel sistema de prestació personal dels veïns del poble, l’obra no es pogué acabar.
Després dels fets convulsos de la Guerra Civil, que en van malmetre part de l'estructura, va caure a terra a causa d'una ventada. A mitjans dels anys 80 del segle XX es va reprendre la restauració i consolidació del santuari, sota la direcció de l’arquitecte Joan Bassegoda i Nonell i la participació del constructor Josep Cendrós. Va ser inaugurat l'any 1999.
