La Casa Lluvià s’aixeca com un petit poema de pedra enmig de Manresa. Projectada el 1908 per l’arquitecte modernista Ignasi Oms i Ponsa, va ser construïda com a residència per a l’advocat Francesc Lluvià i Llobet, un dels personatges destacats de la burgesia local. Durant dècades va ser llar, refugi i símbol, fins que el pas del temps la convertí en peça patrimonial imprescindible.
L’edifici, d’un modernisme sobri però fantasiós, combina pedra, maó i forja en una composició de gran elegància. La tribuna angular, que avança cap al carrer com si volgués tocar la llum, és la seva gran protagonista. Les finestres apuntades, el treball delicat de les baranes de ferro i el coronament ondulant del terrat evoquen un neogòtic reinventat, més sensual i menys solemne. També són molt identificatives les dues torres coberta amb teules vidriades. A la façana, els motllurats geomètrics i les textures artesanes parlen de l’ofici i del gust d’un temps que confiava en la bellesa.
A dins, l’escala noble conserva la gràcia dels paviments hidràulics i la calidesa de la fusta antiga. Tot plegat respira una mena de quietud, com si l’edifici sabés que forma part de la memòria íntima de la ciutat.
La Casa Lluvià és això: història i art condensats, una peça menuda que manté viu el fil d’un modernisme que, a Manresa, també va saber somiar.
