A la part més septentrional del terme de Sant Jordi Desvalls, seguint el camí que mena cap a Sant Mateu, s’obre un petit i recollit conjunt de cases que configura el veïnat de Diana, com un racó discret suspès entre camps i camins antics. En aquest espai de quietud, on el paisatge sembla conservar una respiració antiga, s’hi troben encara testimonis arquitectònics que evoquen una història llarga i profundament arrelada.
Entre les seves construccions destaca Can Figueres, una masia d’origen o refacció del segle XVI, que formava part del mas Veleta i que, amb el pas del temps, també fou coneguda amb el nom suggeridor de “el Convent”, com si la memòria popular hi hagués volgut reconèixer una atmosfera de recolliment o de silenci monàstic. L’edifici conserva elements arquitectònics de gran interès, com el portal adovellat i diverses finestres pròpies de la seva època. En destaca especialment una finestra d’arc conopial amb traceria gòtica, delicada i expressiva; una altra finestra cantonera amb guardapols motllurat; i una tercera, de tipologia similar, que incorpora un escut a la llinda i la data de 1561, com una signatura solemne gravada en la pedra. Actualment, aquest antic mas ha iniciat una nova vida com a espai dedicat al turisme rural, mantenint viva, d’una altra manera, la seva presència al territori.
Però, sens dubte, l’edifici que concentra una major càrrega històrica i simbòlica és la petita esglesiola o capella de Sant Feliu de Diana, un indret que sembla parlar des de les capes més profundes del temps. La seva gran antiguitat fa pensar en un origen molt remot, possiblement del segle XI, construït amb una senzillesa rústica que s’allunya dels corrents estilístics de l’època. Aquesta església podria haver substituït un edifici anterior, com suggereix l’ara d’altar, reutilitzada d’un cancell esculpit en pedra amb relleu de caràcter preromànic, datat al segle X, avui conservat al Museu d’Art de Girona, on continua la seva existència, ja desplaçada però encara plena de sentit.
Segons l’arqueòleg Dr. Josep Maria Nolla, de la Universitat de Girona, la dedicació de l’actual església a Sant Feliu Africà —un dels màrtirs més antics venerats en el cristianisme— permetria pensar en una antiga cristianització d’un espai preexistent, potser un antic temple pagà dedicat a la deessa Diana, com si els cultes s’haguessin anat substituint els uns als altres sense esborrar del tot la memòria del lloc, sinó transformant-la.
L’edifici actual és d’una gran sobrietat: una nau rectangular coberta amb volta de canó, sense absis diferenciat, amb el presbiteri només insinuat per un graó al paviment, com un límit subtil entre l’espai humà i el sagrat. Al mur de migdia s’hi obre una finestra de doble esqueixada, mentre que la façana presenta un portal adovellat de dovelles irregulars, coronat per una finestra d’esqueixada simple. Damunt seu s’alça un campanar d’espadanya d’un sol ull, amb arc apuntat i rematat per una petita creu de ferro, afegit probablement en una etapa posterior a l’època romànica, com una veu afegida amb el temps a una estructura molt més antiga.
L’aparell constructiu és auster i honest, format per blocs de pedra sense treballar units amb morter de calç, disposats en filades irregulars que només troben estabilitat en els carreus més grossos dels angles, com si la solidesa hagués nascut de la necessitat més que no pas de la perfecció. L’interior, despullat de qualsevol ornament, presenta murs arrebossats i emblanquinats que accentuen la seva senzillesa essencial. A banda i banda de l’altar s’obren dos petits nínxols encastats al mur, que avui acullen escultures posteriors, afegides amb el temps a aquest espai que, malgrat la seva humilitat, continua mantenint una profunditat espiritual i històrica que sembla no esgotar-se mai.
