Veïnat de Sobrànigues i capella de Sant Pere a Sant Jordi Desvalls ***

Sobrànigues és un petit nucli del municipi de Sant Jordi Desvalls, arrecerat al sud del terme i estès a l’esquerra del riu Ter, en aquest punt tranquil del paisatge on el riu sembla alentir el seu pas. Situat a mig camí entre Sant Jordi Desvalls i Flaçà, conserva encara avui una atmosfera de recolliment i continuïtat, com si el temps hi transcorregués amb una altra mesura. Les troballes arqueològiques que s’hi han localitzat en testimonien un passat molt antic, que es remunta a l’època ibèrica, quan aquest indret ja era habitat i integrat en els primers paisatges humans del territori.

Les seves cases s’aglutinen dins el cercle tancat de la vila closa, format pels carrers del Nord, de Sant Pere i del Ter, com si el poble s’hagués anat protegint a si mateix amb el pas dels segles. Al centre d’aquest espai íntim s’obre la Plaça Vella, cor silenciós del nucli, on encara sembla possible imaginar la vida antiga que hi bategava. Entre els edificis més destacats hi trobem Cal Rei, Can Casamor o Can Ribas, noms que evoquen nissagues i històries arrelades a la terra.

D’entre totes aquestes construccions, cal aturar-se especialment en l’antiga torre d’origen medieval integrada al mas de Cal Rei, testimoni d’un passat defensiu i domèstic alhora. Aquesta torre, que originalment era més alta, ha quedat avui incorporada com un espai més de la casa, que amb el temps ha estat desmembrada en tres propietats separades, com si la història s’hagués fragmentat però no perdut del tot. A l’interior encara es conserva una gran arcada gòtica apuntada que estructura tot l’espai quadrangular, des d’on arrencava l’escala que conduïa a la torre, com un record de verticalitat i ascens dins la pedra antiga.

Entre totes les construccions del nucli, sobresurt amb especial delicadesa la capella de Sant Pere de Sobrànigues, situada a un extrem del poble, com si vigilés discretament l’entrada i la sortida dels seus habitants. Es tracta d’un petit edifici del segle XVIII, d’una sola nau i coberta a doble vessant, amb absis semicircular, que manté una bellesa senzilla i serena. La seva porta de llinda monolítica, la finestra petita i estreta i el campanar d’espadanya de grans dimensions, rematat per una creu dels vents de ferro, configuren una silueta reconeixible i gairebé poètica.

El perfil de l’edifici, lleugerament mixtilini, ressegueix la forma mateixa de l’espadanya, com si la construcció hagués volgut adaptar-se al moviment del cel. La campana, desapareguda durant la Guerra Civil, fou reposada més endavant gràcies a la intervenció d’un grup suís, retornant així la seva veu al petit temple. L’any 1985, la capella fou restaurada, recuperant el culte i esdevenint també un espai de trobada i vida comunitària, on el sagrat i el quotidià continuen convivint amb una naturalitat tranquil·la, pròpia dels llocs que han après a resistir el pas del temps.