El Bruc

Anoia, Barcelona

El Bruc - Escut

Ajuntament del Bruc

Bruc del Mig, 55

08294

Tel: 93 771 00 06

www.bruc.cat

[email protected]

On dormir

On dormir al Bruc

On menjar (Restaurants)

On Menjar al Bruc

Bruc, El - Església parroquial de Santa Maria
Habitants: 2.293
Extensió: 47.20 Km²
Altitud: 489 m
Comarca i província: Anoia, Barcelona
Etimologia:

del llatí gàl·lic brucus , derivat del cèltic *vroicos ’bruc’

Gentilici: bruquetà -ana

El Bruc: la força de Montserrat i l’esperit del Timbaler, arrels que ens impulsen cap al futur

El Bruc és molt més que el poble associat al Timbaler. Als peus de Montserrat, aquest municipi de l’Anoia ha crescut entre camins de pas, masies, boscos i una indústria rajolera que va dur el nom del poble més enllà de la comarca. Les batalles de la Guerra del Francès li van donar una projecció històrica extraordinària, però la seva identitat també es troba en les bòbiles, les cases d’estiueig, les esglésies, les festes i els camins que travessen un paisatge de roca i vegetació mediterrània.

La imatge del noi que toca el timbal i fa recular l’exèrcit napoleònic forma part de l’imaginari català. Tanmateix, la història documentada és més complexa que la llegenda: hi van intervenir sometents, milicians, soldats regulars, artilleria i un terreny especialment favorable a l’emboscada. També és una història de memòria pública: el relat de 1808 es va transformar al llarg del segle XIX i va adquirir una nova dimensió amb les commemoracions del centenari, el 1908.

Per entendre el municipi, doncs, convé mirar en diverses direccions alhora: cap a les agulles de Montserrat, cap als documents de la Guerra del Francès i cap a les antigues bòbiles, on la terra es convertia en teules, rajoles i maons.

Un municipi entre l’Anoia i el massís de Montserrat

El terme municipal es troba a l’extrem nord-oriental de l’Anoia, en contacte amb el massís de Montserrat. La muntanya no és només un teló de fons: condiciona el relleu, la vegetació, els camins, la pràctica de l’escalada i la manera com s’ha ocupat històricament el territori.

Al sector montserratí, les parets abruptes, les canals i les agulles contrasten amb els espais més oberts del nucli urbà i de les terres agrícoles. L’erosió de la roca conglomerada ha modelat formes verticals i racons que atreuen excursionistes i escaladors. Als boscos hi predominen formacions mediterrànies, amb alzines, pins i matollars aromàtics, mentre que en alguns indrets apareixen espècies pròpies d’ambients més frescals.

El paisatge té també una dimensió històrica. Els colls i els passos de muntanya han facilitat la comunicació entre el Bages, l’Anoia i la Catalunya central, però alhora han ofert punts estratègics per controlar el moviment de persones i tropes. Aquesta dualitat —camí de pas i lloc de defensa— ajuda a explicar la importància de Can Maçana el 1808.

El Bruc es troba a uns quaranta quilòmetres de Barcelona per carretera. L’autovia A-2 facilita l’accés al municipi, mentre que la carretera de Can Maçana permet endinsar-se en l’entorn montserratí. La connexió viària moderna conviu amb el traçat de camins antics que van determinar el creixement dels nuclis i l’activitat econòmica.

Nuclis, masies i camins que expliquen el creixement

El municipi no s’ha format al voltant d’un únic centre compacte. El nucli històric es reparteix entre sectors que van créixer en moments diferents, i al terme hi ha també urbanitzacions, masies i petits agrupaments vinculats a l’activitat agrícola.

El Bruc de la Parròquia conserva el nucli històric relacionat amb l’església de Santa Maria. El Bruc de Dalt es va desenvolupar al llarg de l’antic camí ral, on les necessitats dels viatgers van afavorir l’existència d’hostals i serveis. El Bruc de Baix va créixer amb la nova carretera de finals del segle XVIII, mentre que el Bruc del Mig es va consolidar a començaments del XIX, quan la via principal va reforçar la continuïtat entre els diferents sectors.

Aquests noms no són simples etiquetes geogràfiques: expliquen com les vies de comunicació van moure el centre de gravetat del poble. Els camins feien circular mercaderies, bestiar i persones; després, la carretera va incrementar el trànsit i va afavorir nous establiments.

A banda dels nuclis tradicionals, el municipi inclou sectors com Sant Pau de la Guàrdia i urbanitzacions com Montserrat Parc, El Bruc Residencial i Mas Grau. Les masies disperses formen una altra capa del paisatge: moltes tenen orígens antics, encara que les construccions visibles acostumen a reflectir reformes i ampliacions dels segles XVII i XVIII.

La incorporació administrativa també es va produir gradualment. La Guàrdia es va integrar al terme el 1717, i Sant Pau de la Guàrdia ho va fer el 1857, segons la síntesi històrica municipal. Aquestes dates ajuden a entendre per què el territori actual inclou espais amb trajectòries locals diferenciades.

Les batalles de la Guerra del Francès

El juny de 1808: dues batalles, no una sola llegenda

Les accions militars dels dies 6 i 14 de juny de 1808 es van produir durant la Guerra del Francès, quan les tropes napoleòniques intentaven consolidar el control del territori català. La ruta de Can Maçana era estratègica per avançar cap a Manresa i altres poblacions de la Catalunya central.

El 4 de juny, una columna francesa comandada pel general François Xavier Schwartz havia sortit de Barcelona. Les fonts històriques consultades parlen d’uns 3.800 homes. A l’entorn de Can Maçana i el Bruc, les forces franceses van topar amb una resistència formada per sometents i milicians locals, reforçats per soldats regulars. El coneixement del terreny i la capacitat de sorprendre l’avantguarda van ser elements decisius. La columna francesa va acabar retirant-se cap a Barcelona.

Pocs dies després, el 14 de juny, els francesos van tornar a la zona. Aquest segon enfrontament va tenir una dimensió militar important i va acabar també amb la retirada francesa. Entre els defensors hi havia voluntaris i sometents de diferents poblacions, així com forces amb experiència militar i artilleria. La victòria no s’explica només pel ressò d’un timbal: cal situar-la en el context de les emboscades, la disposició de les forces i les dificultats que el relleu imposava a la columna invasora.

El Camí de les Batalles, una ruta per llegir el terreny

El Camí de les Batalles permet resseguir el relat sobre el mateix paisatge on es van produir els fets. La ruta cultural s’organitza en cinc trams, des de l’entorn de Can Pasqual i el nucli antic fins a Can Maçana. Els noms dels trams —«Els primers trets», «Camí del Sometent», «El Timbaler», «El Camí del francès» i «La derrota francesa»— transformen el recorregut en una interpretació històrica a l’aire lliure.

El camí ajuda a entendre un aspecte essencial: els combats no van tenir lloc en un escenari abstracte, sinó en un territori de passos estrets, boscos i desnivells. La geografia no va decidir tota sola el resultat, però va formar part de les condicions que van permetre la resistència.

A més de les dues batalles de 1808, el terme i els seus accessos van tenir importància en altres episodis militars del segle XIX. Els camins de Can Maçana i la comunicació entre el Bages i l’Anoia van continuar essent rellevants en períodes de conflicte, incloses les guerres carlines.

El Timbaler: de la notícia contemporània a la llegenda

La llegenda del Timbaler del Bruc és un cas interessant de com un fet històric es transforma en relat col·lectiu. Segons la tradició, un jove de Santpedor acompanyava les forces locals tocant el timbal. El ressò del so contra les parets de Montserrat hauria fet creure als francesos que s’acostava un exèrcit molt més nombrós, i hauria contribuït a la seva retirada.

Però les fonts permeten datar el desenvolupament del relat. La Gazeta militar y política de Cataluña del 2 de setembre de 1808 ja esmentava la figura d’un timbaler jove. El 1809, Francesc Xavier Cabanes va donar protagonisme al personatge en la seva obra sobre les operacions militars a Catalunya, i el 1818 ja hi havia versions escrites de la llegenda. Això no demostra que tots els detalls populars siguin reals; sí que mostra que el relat es va formar molt aviat després dels combats.

El timbaler s’identifica sovint amb Isidre Lluçà i Casanoves, de Santpedor, no pas amb un veí nascut al Bruc. Aquesta distinció és important: el municipi és l’escenari històric de la llegenda, però el personatge que la protagonitza, segons la identificació tradicional, era foraster.

La figura ha deixat empremta al paisatge urbà. El monument del Timbaler, obra de l’escultor Frederic Marès, s’ha convertit en un dels símbols locals. La història del monument també és complexa: els projectes per erigir-ne un venien de finals del segle XIX, la seva ubicació va generar polèmica i l’escultura que avui identifica el poble és fruit d’una llarga història commemorativa: una figura de pedra, de 4,8 metres d’alçada, amb el tambor i el trabuc a l’esquena.

La figura del Timbaler del Bruc ha estat objecte de diverses interpretacions polítiques al llarg del temps. Si durant el segle XIX es va convertir en un símbol de la resistència popular davant l’exèrcit napoleònic, el franquisme se’l va apropiar per reforçar el relat del patriotisme espanyol. La inauguració del monument de Frederic Marès, el 1952, amb la presència de Franco, n’és un exemple.

Més endavant, el catalanisme i, en temps recents, sectors independentistes també han reivindicat el Timbaler com a símbol de la capacitat del poble català de defensar la seva identitat i decidir el seu futur. Aquesta versatilitat s’explica perquè la llegenda posa al centre un jove del poble que, amb un gest aparentment senzill, contribueix a fer front a un exèrcit poderós. Més que pertànyer a una única ideologia, el Timbaler reflecteix les diferents maneres com cada època ha reinterpretat la resistència, la identitat i la idea de país.

La rajoleria, un ofici que va donar identitat industrial al poble

Durant la primera meitat del segle XX, la ceràmica fabricada al municipi va tenir una reputació que ultrapassava l’àmbit comarcal. Les bòbiles locals van produir teules, rajoles, maons i toves, i part de la seva producció es va utilitzar en grans obres, entre les quals el Palau de l’Agricultura de Barcelona, construït amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929.

La fitxa de patrimoni de la Diputació documenta tres bòbiles —Esteve, Elias i Can Vallès— i explica el procés tradicional. Primer calia seleccionar la terra, extreure-la, trencar-ne els terrossos i garbellar-la. Després es preparava el fang en una bassa, s’hi treballava la pasta, es modelaven les peces i es polien les vores. Les rajoles s’apilaven amb cura per assecar-se abans de passar al forn.

El vocabulari de l’ofici també conserva noms propis: «parar bassada» per preparar el fang, «gruar» per remenar-lo i treballar-lo, i «reixar» per col·locar les peces de manera que s’assequessin.

La particularitat del producte bruquetà era la terra emprada, procedent de llicorelles i rica en òxid de ferro, que donava a les peces un to vermellós intens i una duresa notable. Per a determinats encàrrecs d’exportació s’hi podia afegir argila blanca per suavitzar-ne el color. No era, per tant, una producció intercanviable amb qualsevol rajola: la matèria primera contribuïa a definir-ne l’aspecte i les propietats.

L’ofici es va mantenir durant dècades i va constituir una activitat industrial central per al municipi.

Cases amb història: Can Casas i Villa Antoinette

L’arquitectura del poble explica un altre canvi econòmic: el pas d’una societat rural a una població on el trànsit, la indústria i l’estiueig van deixar petja.

Can Casas, de residència particular a espai públic

Can Casas, actual seu de l’Ajuntament i espai museístic, es va començar a construir el 1888 per encàrrec de Josep Casas Chocomeli. L’edifici havia de combinar residència i activitat vinícola: a la planta baixa hi havia usos relacionats amb el celler i la destil·lació, mentre que els pisos superiors tenien funció residencial.

L’arquitecte Cristòfor Cascante i Colom, que havia treballat amb Antoni Gaudí i Joan Martorell, va intervenir en el projecte, però va morir abans que l’obra s’acabés. La combinació de maó, pedra i ceràmica decorativa reflecteix els gustos arquitectònics del canvi de segle.

Des de 1990, l’edifici és la casa consistorial. També acull el Museu de la Muntanya de Montserrat, amb materials sobre les batalles de 1808, l’escalada, la natura, la prehistòria, l’espeleologia i la història local. És una visita útil per contextualitzar el paisatge abans de sortir a caminar.

Villa Antoinette, el testimoni de l’estiueig

Un altre exemple és Villa Antoinette, també coneguda com Can Díaz, una casa d’estiueig projectada per Ricard Giralt Casadesús el 1913 i construïda entre 1913 i 1916. L’edifici destaca per la torre adossada, la xemeneia decorada amb rajoles i la coberta amb peces vidrades de colors. És un testimoni de l’arribada de l’estiueig i de la voluntat de convertir el poble en lloc de descans, sense perdre del tot la seva relació amb l’agricultura i la indústria.

Patrimoni religiós i espais de vida quotidiana

La visita no s’ha de limitar als monuments més coneguts. Santa Maria del Bruc, al nucli de la Parròquia, conserva elements de diverses etapes constructives. El seu origen romànic es combina amb reformes posteriors, com passa sovint amb les esglésies que han continuat en ús al llarg dels segles.

A Sant Pau de la Guàrdia, el conjunt de l’església i les masies forma un petit agrupament rural. Més amunt, Sant Pau Vell, al sector del coll de Guirló, és un edifici d’origen medieval que va experimentar transformacions successives. L’entorn és més muntanyós i exigeix planificar l’accés: no és una visita urbana convencional, sinó una sortida que combina patrimoni i caminada.

Un lloc menys monumental, però revelador de la vida local, és la font de la Mare de Déu. La font, la capella i el safareig recorden una època en què anar a buscar aigua i rentar la roba eren tasques quotidianes que generaven trobada i conversa. La font era també un punt de sociabilitat per a les dones, i la tradició local hi associa formes de suport mutu entre pagesos. Aquest tipus d’espai ajuda a entendre la història social del poble amb més precisió que una simple llista d’edificis.

Santa Maria del Bruc: absis romànic, campanar i pintures murals gòtiques

L’església de Santa Maria, al nucli de la Parròquia, conserva parts de la construcció romànica del segle XI, integrades en un edifici que ha anat canviant al llarg del temps. A l’exterior destaca l’antic absis, decorat amb arcuacions cegues d’estil llombard, i el campanar romànic, amb finestres geminades. La façana principal, més tardana, presenta una rosassa i un coronament triangular. A l’interior, la nau i les capelles laterals apleguen elements de diferents èpoques, entre els quals un retaule del Roser i pintures renaixentistes.

El conjunt més singular, però, és el de les pintures murals gòtiques de finals del segle XIII, conservades a l’absis de l’antiga església romànica, avui convertit en capella lateral. La composició s’organitza en registres separats per sanefes i garlandes. A la mitja cúpula hi apareix Crist en Majestat; a la part inferior, les escenes de la Coronació i la Dormició de Maria. A la volta adjacent s’hi representen episodis de l’Evangeli relacionats amb els Reis d’Orient, Herodes i la matança dels innocents.

La Balma de Can Solà, un gran abric excavat per l’aigua

A la finca de Can Solà de la Roca, al centre del terme, s’obre una balma de dimensions poc habituals: ocupa uns 3.150 metres quadrats. No és una cova profunda, sinó un gran espai protegit per un sostre de roca, format per l’erosió dels estrats al llarg del temps. Un torrent de curs irregular travessa la cavitat i, al centre, hi ha una font que brolla periòdicament.

La balma també conserva rastres del seu ús rural: a l’interior es poden veure restes de murs que servien per tancar-hi ramats. La roca, doncs, no ha estat només una forma del paisatge, sinó un recer aprofitat per les persones que vivien i treballaven en aquest entorn.

Actualment, l’indret és conegut també entre els escaladors, amb vies equipades a la mateixa paret de roca. La visita permet observar de prop com l’aigua ha modelat el relleu i com els usos humans s’han adaptat a les formes naturals. Com que la balma es troba en una finca privada, cal respectar-ne els accessos i les indicacions.

La Festa del Timbaler i l’Himne: memòria convertida en celebració

La Festa del Timbaler és la gran cita popular del calendari local. Avui se celebra el primer cap de setmana de juny i combina recreacions històriques, teatre de carrer, mercat d’època, activitats familiars, colles de percussió i trabucaires. L’Himne del Timbaler forma part del llenguatge musical i cerimonial de la celebració: no és només el soroll dels tambors, sinó una manera de reconèixer col·lectivament el relat que ha donat projecció al municipi.

Cal distingir, però, entre la festa actual i les primeres commemoracions. Segons la documentació de l’Arxiu Municipal consultada per la Diputació de Barcelona, el primer gran cicle commemoratiu es va organitzar el 1908, amb motiu del centenari de les batalles. Va durar cinc dies, del 4 al 8 de juny, i incloïa una fira de bestiar, comercial i industrial, Jocs Florals i la representació de Lo Timbaler del Bruc, obra de Frederic Soler. Els carrers es van engalanar i es va aixecar un gran envelat per als actes.

La commemoració no va estar exempta de disputes. La ubicació del monument al Timbaler va generar desacords: els promotors locals volien que el poble tingués un memorial propi, mentre que el projecte es va desplaçar durant un temps cap a Montserrat. Els documents conservats —expedients de comptes, programes, invitacions i bans— permeten reconstruir aquests conflictes. És una història menys coneguda que la llegenda, però essencial per entendre com el símbol es va convertir en patrimoni públic.

Des de l’any 2000, la festa ha anat consolidant el format actual. L’Ajuntament subratlla que la celebració no pretén glorificar la guerra, sinó convertir els fets en una ocasió d’agermanament i reivindicació de la pau. Per això hi conviuen la recreació de les batalles, els tambors, els trabucaires, els mercats i les activitats culturals. El mateix relat històric que va tenir una lectura fortament bel·licista s’ha anat reinterpretant amb una sensibilitat diferent.

Altres festes i costums del calendari local

El calendari popular té altres cites que permeten acostar-se a la vida comunitària. La Festa de Sant Miquel o Festa del Panet, vinculada a la benedicció i distribució de panets, manté una pràctica de caràcter religiós i veïnal. Segons la tradició, el panet beneït es guardava a casa fins a l’any següent. Aquest tipus de costum connecta la festa religiosa amb les formes antigues de protecció domèstica i de continuïtat familiar.

La Festa Major, a l’agost, concentra actes religiosos, activitats culturals i trobades populars. També s’hi afegeixen propostes com la Flama del Canigó per Sant Joan i la Fira de Nadal. Les dates i els programes poden variar d’un any a l’altre; per planificar una visita, és preferible consultar l’agenda municipal actualitzada i no donar per fet que tots els actes es mantenen exactament en el mateix dia.

La cultura popular té també una expressió visual en els gegants i capgrossos. Entre les figures hi ha un gegant que representa el Timbaler del Bruc, creat el 2009 pel taller Saracanda, i capgrossos amb noms propis —Tecla, Philip, Mingo i Quimet— que formen part de la col·lecció festiva local. La seva presència amplia la llegenda més enllà del monument: el personatge també camina pels carrers com a figura de cultura popular.

Personatges i creadors vinculats a la història local

Quan es parla de personatges associats al Bruc, cal evitar confondre els protagonistes de la història amb persones nascudes al municipi. El Timbaler, identificat tradicionalment amb Isidre Lluçà, era de Santpedor. La seva vinculació amb el Bruc prové de la batalla i de la llegenda que se’n va construir.

En el relat militar destaquen Antoni Franch, d’Igualada; Ramon Montanya, de Manresa, i Joan Baget, vinculat als voluntaris de Lleida que van participar en el segon enfrontament. Són figures que ajuden a recordar que les batalles no van ser una gesta aïllada d’un sol poble, sinó una acció col·lectiva amb participants de diferents localitats i forces amb funcions diverses.

En l’àmbit cultural, Frederic Soler, conegut com a Serafí Pitarra, va escriure Lo Timbaler del Bruc, obra representada en els actes del centenari de 1908. La peça teatral és un exemple de com el relat es va estendre més enllà de la historiografia i es va incorporar a la cultura escènica catalana.

També hi ha creadors vinculats al patrimoni arquitectònic del poble. Cristòfor Cascante i Colom va intervenir en el projecte de Can Casas, i Ricard Giralt Casadesús va projectar Villa Antoinette. No són necessàriament figures nascudes al municipi, però les seves obres formen part del paisatge que avui es pot visitar.

Cinema: la diferència entre una història ambientada i un rodatge documentat

El Bruc al cinema: rodatges i històries vinculades al municipi

El vincle entre el Bruc i el cinema ve de lluny, sobretot per la força de la llegenda del Timbaler. Cal distingir, però, entre les pel·lícules que expliquen aquesta història i les produccions que realment han rodat al municipi.

Bruc, el desafío (2010)

Bruc, el desafío —amb el títol original Bruc— és una pel·lícula catalana d’acció i aventura històrica, dirigida per Daniel Benmayor i basada lliurement en el mite del Timbaler del Bruc.

La pel·lícula va tenir reconeixement en categories tècniques als Premis Gaudí, entre les quals direcció de producció, vestuari i maquillatge i perruqueria.

La història comença just després de la primera gran derrota de l’exèrcit de Napoleó a la batalla del Bruc de 1808. Quan es descobreix que el causant de la retirada francesa és un jove carboner que tocava el tambor, en Bruc, Napoleó envia una guàrdia d’elit de vuit mercenaris capitanejats per l’implacable Maraval amb una única missió: caçar en Bruc i tallar-li el cap per acabar amb el mite i la moral de la resistència catalana. En Bruc s’haurà d’amagar i lluitar per sobreviure fent servir el seu coneixement del terreny rocós de Montserrat.

Disco, Ibiza, Locomía (2024)

Disco, Ibiza, Locomía (2024), dirigida per Kike Maíllo, és un dels exemples recents més clars. L’Hotel del Bruc es va utilitzar com a localització per recrear espais de la vida nocturna eivissenca dels anys vuitanta. El director va explicar que calia trobar un indret que pogués representar una discoteca emblemàtica de l’època que ja havia desaparegut o havia canviat molt.

Desmontando un elefante (2024)

Desmontando un elefante, el primer llargmetratge d’Aitor Echeverría, està protagonitzat per Emma Suárez i Natalia de Molina. Tot i que s’ha relacionat amb localitzacions catalanes, les fonts de producció consultades situen el rodatge a Barcelona; per tant, no és prudent presentar-la com una pel·lícula rodada al Bruc sense una prova específica que ho confirmi.

El tambor del Bruch (1947-1948)

El tambor del Bruch (1947-1948), dirigida per Ignacio F. Iquino, és una de les adaptacions cinematogràfiques clàssiques de la llegenda. La producció va convertir el relat de la resistència contra les tropes napoleòniques en una aventura històrica d’orientació patriòtica, pròpia del cinema de la postguerra.

Tanmateix, la Biblioteca Nacional d’Espanya assenyala que es va rodar en escenaris naturals de Montjuïc, i no pas al Bruc. La pel·lícula és important per la manera com va difondre la llegenda, però no s’ha de comptar com un rodatge local.

Què fer: muntanya, història i observació del paisatge

Per descobrir el municipi, una bona proposta és combinar el nucli històric amb una sortida a l’entorn de Can Maçana. El Camí de les Batalles ofereix una lectura històrica del territori i permet entendre la importància dels passos de muntanya. La visita a Can Casas i al Museu de la Muntanya de Montserrat aporta context abans de caminar, especialment per a qui vulgui aprofundir en les batalles, l’escalada o el patrimoni natural.

Els aficionats a la muntanya trobaran al sector d’Agulles i Frares Encantats un dels paisatges més característics de Montserrat. Les rutes, però, requereixen una planificació adequada al desnivell, l’estat del terreny i la meteorologia. Cal seguir els itineraris autoritzats, respectar les restriccions del Parc Natural, portar els residus de tornada i mantenir els gossos lligats quan la normativa ho exigeixi. La roca conglomerada, les canals i les zones d’escalada no són espais per improvisar-hi una excursió sense informació prèvia.

Per a una visita més tranquil·la, el nucli antic permet observar l’arquitectura, el monument al Timbaler, Santa Maria i edificis com Can Casas i Villa Antoinette. La font de la Mare de Déu afegeix una mirada sobre la vida quotidiana de les generacions anteriors. Si la visita coincideix amb la Festa del Timbaler, els carrers es converteixen en un espai de representació històrica i de música de percussió.

La curiositat que revela una altra història: el safareig i l’ajuda entre pagesos

Una de les històries més significatives no és una batalla ni una llegenda militar. La font de la Mare de Déu recorda el temps en què anar a buscar aigua i rentar la roba ocupaven una part important de la jornada. El safareig era un lloc de treball, però també de conversa i intercanvi d’informació. La tradició local hi associa, a més, formes d’ajuda entre pagesos quan una malaltia o una absència amenaçava la feina del camp.

Aquest detall ofereix una altra manera de llegir el municipi. La història del Bruc no s’explica només a través dels exèrcits, els monuments o els personatges llegendaris. També es troba en els espais compartits, en els oficis manuals i en les xarxes de suport que feien possible la vida rural.

Què més s'hi pot fer a El Bruc?

Experiències, rutes, esport, aventura, visites guiades i autoguiades, veus i secrets...

El Bruc, visita autoguiada amb QR

El Bruc, visita autoguiada amb QR

Els Ajuntaments de Catalunya i www.festacatalunya.cat col·laboren en millorar l’oferta turística del país.S'han instal·lat a diversos municipis, faristols i plaques amb codis QR, un suport informatiu...

Municipis senyalitzats amb QR. Visita autoguiada
Torna a dalt