Cal Simó / Cal Massot de Masllorenç

El dia 5 de desembre de 1809, a l’església parroquial de Sant Ramon de Penyafort de Masllorenç, Joan Garriga Calbet, fadrí, pagès, fill de Marià Garriga i Maria Calvet, va contraure matrimoni amb Antònia Calaf, donzella, filla de Pere Calaf, teixidor de lli, i Magdalena Palau. Tots de Masllorenç.

El dia 19 de gener de 1819, va morir l’esposa; el dia 26 de març d’aquell mateix any, el marit es va tornar a casar amb Francesca Milà Segú, donzella, filla de Jaume Milà i Rosa Segú, de Masllorenç i aquesta segona esposa també va morir el dia 28 d’octubre de 1826. Llavors, el vidu va contraure unes terceres esposalles amb Josepa Rovira Llagostera de Creixell, vídua de Josep Guasch Huguet, el dia 22 de març de 1836.

Un any abans, el 28 de març de 1835, el fill del primer matrimoni de l’espòs, Joan Garriga Calaf, s’havia maridat amb la filla del primer matrimoni d’aquesta darrera muller, Paula Guasch Rovira.

Aquest darrer matrimoni va tenir tres fills i la mare va morir el dia 8 de juliol de 1844.

En la primera relació de veïns que es conserva a l’arxiu municipal de Masllorenç, datat de l’any 1849, els consorts sobrevivents i els tres fills del darrer matrimoni consten domiciliats al mateix habitatge identificat com a “casa dispersa” segurament perquè el carrer encara no tenia nom. Tot i amb això, pels residents a les cases de l’entorn, segurament, es tractaria d’aquest habitatge actualment assenyalat amb el número 6 del carrer Sant Roc de Masllorenç.

El dia 15 de juny de 1867, el fill gran de Joan Garriga Calaf i de Paula Guasch Rovira, Pau Garriga Guasch, es va casar amb Maria Batet Pié de Masllorenç i el dia 8 de novembre de 1890, la filla gran d’aquest matrimoni, Maria Garriga Batet, ho va fer amb Pere Busquets Pié, solter, pagès, natural del Montmell i resident a Masllorenç, de la casa coneguda amb el renom de cal Boveret.

Arran d’aquest darrer enllaç, es van estipular Capítols Matrimonials davant del notari Josep Calbó Calbó del Vendrell el dia 14 de setembre de 1890, en els quals, els pares de la contraent donen a la seva filla tots els béns i drets que tinguessin en el moment de la seva mort i entre els quals, hi hauria aquesta casa.

El dia 24 d’octubre de 1923, davant del notari Josep Selva Font de Valls, aquesta hereva va vendre aquest immoble a Jaume Obradó Ferré, pagès, casat i veí de Masllorenç.

En aquest document, la finca i consta descrita com un casa composta de planta baixa, un pis i golfa, situada al C/ Sant Roc, núm. 4 de Masllorenç, de quaranta pams d’amplada per seixanta de llarg, equivalent a noranta-un metres i vint-i-sis decímetres quadrats, que confinava per la dreta entrant (orient) amb casa d’Isidre Galofré (abans Ramon Miquel), a l’esquerra (ponent) amb la de Josep Ferrer (llavors Eugeni Ferrer), al fons (nord) amb el pati de Francesc Garriga (abans Ramon Serramià) i pel davant (migdia) amb el carrer on té la porta d’entrada.

El dia 4 de gener de 1919, el comprador s’havia casat amb Rosa Miró Tusquellas i havien establert el seu domicili al C/ Sant Ramon, núm. 7 de Masllorenç juntament amb els seus pares, Joan Obradó Beltran i Maria Ferré Vives, i el seu germà, Sebastià Obradó Ferre.

Després de l’adquisició d’aquest immoble, aquest matrimoni hi va traslladar la seva residència mentre que els venedors van emigrar a Vilabella.

La família del comprador havia residit en una masia coneguda amb el nom del Massot, ubicada a l’indret on els anys 70 del segle passat s’hi va urbanitzar el Mirador del Penedès, al terme municipal del Montmell. Per aquest motiu, la casa es va passar a identificar amb el nom del mas de procedència en substitució del renom de cal Simó que tenia en aquell moment.

El dia 4 de setembre de 1976, el net del comprador, Joan Obradó Papiol, va contraure matrimoni amb Carme Mitjans Jové de Masllorenç i van establir el seu domicili en aquest habitatge on van conviure amb el comprador fins que aquest va morir el dia 14 de desembre de 1983.

La contraent era perruquera i va adaptar una zona de la planta baixa per ubicar-hi aquest establiment.

Posteriorment, l’any 1999, es va habilitar tota la planta baixa com a garatge, conferint a l’immoble l’aspecte actual.